Emmarco amb quatre fustes un pany de cel

SECRETS

2011-03-09T15:01:00.005Z

He perdut la clau. La clau vella de ferro colat de la calaixera. La calaixera de fusta amb calaixos menuts que fa anys és a l’armari. L’armari vell i ple de pols que és al fons a mà dreta, com els lavabos de bar, del soterrani. El soterrani obscur que tanta por em fa de la casa de la muntanya. La muntanya grisa, socarrada, sense pins ni cap més arbre des d'aquesta tardor i que ara és la cosa més trista. Estic trista.

I tinc por. Moltíssima por. Si algú troba eixa clau... estic perduda. Com la clau.

No deuríem guardar els nostres secrets. Deuríem recordar-los fins que els oblidem i fer per oblidar-los per no recordar-los mai més en la vida. Així és de l’única manera que els secrets estarien segurs i nosaltres amb ells. No porta res de bo un secret. Si és un secret personal, mal senyal. Si fora cosa bona, no ens ho callaríem i ho compartiríem amb la gent que estimem, almenys. Així és que si tenim un secret, no anem bé. Si el secret és d’una altra persona, pitjor encara. Està a les teues mans quelcom d'una altra persona, depenent de la teua lleialtat que siga secret o no. Eixa persona, egoista de mena, te la deixa anar. Per què? Per dormir tranquil·la? Per deixar anar una mica del pes de la consciència? Mai ha sabut per què es deixa anar un secret. En el moment de contar un secret, perd l’essència. Ja no és mai més un secret. Secrets compartits? No són secrets. Són el que siga que vullguen ser que no es pot compartir amb algú però amb algú altre sí. Això no són secrets. Els secrets naixen i moren en el mateix instant del naixement perquè no tenen raó de ser. No l’haurien de tindre.

Avui he somiat que escoltava la Pirenaica

2011-02-19T09:03:00.000Z

Em vaig gitar amb la mania al cos... Que ens prohibisquen veure TV3 no és cap lleugeresa. No és una simple televisió pirata que veiem tres frikis. No. És una televisió ben seguida per moltíssima gent. Fa temps que tinc desintonitzada Canal 9. A ma casa no es veu i el meu home, seguidor del València C.F. a morir, veu les notícies del seu club per internet. És així de fàcil. No vols veure una cosa, no la veus. Això sí, ho decidim nosaltres. No ve ningú de fòra a dir-nos què podem fer i què no. Em sembla que els nostres no tan avantpassats ja van lluitar prou perquè així fora. Estem insultant-los la memòria. Van lluitar per a res? Estem al mateix punt que fa... quants anys?? Dècades! I açó no fa més que sentar un precedent de prohibició, de retorn a la censura. S'agafen a la defensa que TV3 estava mal enganxada i era il·legal. Doncs feu-la legal! Enganxeu-la bé. Resulta que no hi ha prou espai... per favor! Avui dia podem veure fins i tot el tercer canal de moltes cadenes. A casa tenim sintonitzades cadenes internacionals (veig les notícies de Cuba, per exemple) i no podem veure TV3 perquè "no hi cap"??

Calfant-me el cap em va vindre al cap el meu iaio, que escoltava la Pirenaica d'amagat. Perquè era il·legal. Em vaig adormir pensant-ho i he somiat que jo escoltava la Pirenaica d'amagat. I m'he despertat amb la sensació que la cosa no és tan diferent...

EL PREU D'OFRENAR NOVES GLÒRIES A ESPANYA

2011-01-25T10:15:00.006Z

M’encanta el títol. Quan el vaig escoltar, vaig pensar “quina llàstima que no siga meu”.

Divendres passat vaig assistir a la presentació de Un país que ja anem fent, llibre resultant de les aportacions dels militants d’Esquerra. Un llibre fet de gent de “a peu”, com solem dir, per a gent de “a peu”. No he tingut mai dubtes de la meua militància i sempre que he assistit a un acte d'Esquerra, n'he sortit més convençuda si hi cap. Si hi cap. Però aquesta vegada va ser diferent. Vaig sortir preguntant-me com és possible que no rebenten les urnes... com és possible que la gent jove (i no tan jove) no s'adone de la feina que fa aquesta gent, del sacrifici que fan per obrir-nos els ulls i la gent no en responga. No ho entenc.

Aquest cop han demostrat i han deixat ben claret que la cosa no va "tan sols" de llengua, quatribarrada i TV3, com tantíssima gent (quina llàstima) pensa. Des d'ací, a eixa gent: OBRIU ELS ULLS!!

El llibre és ben agradable de llegir, va directe al que ha d'anar, sense voltes ni floritures. La primera part ja et deixa el cos una miqueta trastocat, però... ai la segona...

La segona part és un estudi de la situació econòmica dels valencians. De tots. Començant pels que voten al PP i passant pels socialistes. De tots. Les dades, extretes de l'INE, del Banco de España, del Govern Espanyol i de la Generalitat Valenciana no deixen escletxa per a cap dubte. Són dades OFICIALS i estan per a qui les vullga veure. Són PÚBLIQUES.

1. Avui dia, només per alçar-nos del llit, ja paguem 3,5€ cadascú de nosaltres, els valencians. A l'any, 1280€. Més d'una nòmina mensual per a més d'un. Per què? L'espoliació fiscal.

2. La mitjana estatal del producte interior brut per habitant és de 22.886€. La mitjana al PV és de 20.259. Per baix.

3. El projecte pressupostari d'aquest any de la Generalitat Valenciana és de 16.015€ però en devem 19.607€. Així i tot, continuem pagant els impostos de "solidaritat" amb les comunitats autònomes més pobres, quan som nosaltres ara qui necessitem d'aquesta solidaritat.

4. La mitjana estatal d'inversió en educació per alumne és de 6.136€. Al PV és de 5.921.

5. La mitjana de despesa en sanitat per habitant és de 1.261€. Al PV és de 1.104€. Som els últims a la cua de la sanitat a l'estat espanyol. Els últims.

Aquestes només són unes quantes dades. Al llibre ho trobareu tot molt ben explicat i molt més detallat.

Segons la LOFCA (Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes), les comunitats autònomes aportaven els diners a l'estat en funció de la seua riquesa. Així, un valencià pagava molt més que un andalús perquè la seua terra era considerada rica i la de l'andalús, pobra. Això no ho discuteix ningú. Cadascú paga en una vidriola en funció del que pot i després es reparteix en funció de les necessitats. La idea, de fet, és bona. La qüestió de tot açò, és que avui dia, els valencians estem endeutats i continuem contribuint a l'estat com si forem de casa rica. Estem a la cua en educació i sanitat. Els andalusos i els extremenys, terres "pobres", reben molt més que nosaltres tenim i encara els continuem ajudant per solidaritat. A Andalusia (21%) i a Extremadura (26%), 1 de cada 4 persones és funcionària de l'estat. Al PV hi ha un 13% de treballadors funcionaris. I una dada més: el corredor mediterrani és la 11a regió econòmicament més dinàmica del món. BRUTAL!! Madrid és la 36a!! I així i tot, l'estat espanyol s'encabota a fer passar tot per Madrid.

Algú dubta que els PPCC ens en sortiríem??

Aquestes només són unes poques dades. Les que més em van glaçar la sang. Oficials i publicades. Qualsevol pot accedir al web del Ministeri i veure-les. I també podeu llegir el llibre, que podreu trobar al Casal Jaume I de la Vall d'Albaida debades.

ARA MÉS QUE MAI: INDEPENDÈNCIA!

Coses de casa (dels veïns)

2010-11-18T23:43:00.007Z

Arribe a la porta de casa després de fer la compra amb la meua bruixeta (té poc més d'un any i una energia inacabable) i, en veure'm arribar, una veïna sosté la porta amablement perquè passe amb les bosses i la xiqueta.

L'amabilitat es paga...

Pugem a l'ascensor i, evidentment, el compartim. Jo, al segon (per favor, atenció: el segon) i ella, el sisé. A la propera vegada, diré que m'he proposat fer esport i pujaré per l'escala.

Després dels típics comentaris del temps, de com creix la xiqueta i de com de carregades anem, allà va: "Xica, vas escoltar anit els crits dels veïns? Quina barbaritat...". Em dóna el temps just per contestar "Doncs, no" i continua "Això no es pot consentir, que si filla de puta, que si cabró, que si me'n vaig... i uns colps que ens van despertar a mitja finca! I no vau escoltar res?".

Jo, dins de mi, pensava "ostia, prepara't que t'agafa per banda".

Des que va nàixer la meua bruixeta, sempre creue els dits perquè no canvie, mai ens ha donat problemes per dormir o al llarg de tota la nit. Jo, que sóc patidora de naixement, marca de la casa, m'alce unes tres o quatre (o cinc o sis) vegades per veure que respira i no s'ha ofegat amb el coixí o amb el peluix de vaqueta tan boniquet que té per fer-li companyia. Cada nit pense que és inútil i que a la següent nit no m'alçaré tant, que no cal. Però com us he dit abans, la bruixeta té més d'un any i així continue. Total, que em passe mitja nit en vetl·la. Els sorolls de nit s'escolten més fort, i més encara si tens l'orella posada en escoltar com li continua bategant el cor a la teua filla i si respira amb normalitat. Coses de ser primípara (sí, novata de tota la vida).

I torna: "Res, xica? Doncs que bé dormiu" i li conteste "ui, jo és que sóc de molt bon dormir. És tocar el cap el coixí i mel, fins el dia següent". Uf. I tant que els vam escoltar cridar i dir-se les mil animalades. I tant que vam bufar pensant que despertarien la xiqueta. I tant que el meu home es va cagar en tots els santets de la família dels veïns perquè a les sis toca diana.

I jo, fent que em pesen les bosses i dient-li a la meua filla "Ja anem a casa, que tens fam, eh? Ja arribem". Innocent de mi, pensava que, en no saber de què anava la cosa i arribant ja al meu pis que estàvem (tot això que conte, en el trajecte fins el segon pis), em deixaria anar. Doncs no! M'havia de posar al dia!!

"Ui, doncs una barbaritat. Espera, espera que t'ajude amb la porta i eixiràs millor". Obri la porta de l'ascensor i ix!! Jo pensava que només anava a deixar-nos eixir a nosaltres! Però no, ix i diu: "Ai, xica, per si algú el necessita, no m'agrada que la gent espere". I comença: "A les dos del matí, xica, a les dos..." i bla bla bla (una eternitat, no vaig veure el temps que va passar, però una eternitat, a la meua xiqueta li va acabar d'eixir el queixal i li'n va començar a trencar un altre) "... fins que a les sis del matí, xica, van parar". Tot això, al replanell, plantadetes amb les bosses de la compra, la xiqueta pobreta cansant-se d'esperar i jo amb les claus a la mà pensant "Sílvia, ni se t'ocurrisca obrir la porta que es queda a fer el café!". Després de contar-me la seua versió personal de la discussió del matrimoni (per cert, viuen al primer!), em conta que ja això ja es veia vindre, que els veia molt malhumorats sempre, que si pim, que si pam, que si els joves d'avui dia (ahi em va tocar la figa, parlant clar, perquè vaig pensar "osti tu, i nosaltres què som??")... i jo mentre tant, imaginant-me-la a l'escala, amb l'orella a la porta del pis dels veïns, per assabentar-se de tot en primera línia i poder-ho contar després. Perquè ja em direu com collons ho va escoltar tot tan claret des del sisé pis.

La qüestió de tot açò és: Ja he arribat a eixa edat en què sembla que a certes persones els va la vida amb la dels altres? O, el que és pitjor: Tinc pinta d'agradar-me aquestes coses del xafardeig? I, la més important de totes, podré fugir d'aquesta veïna la propera vegada??

Després d'un any...

2010-11-05T10:12:00.005Z

Un any i escaig fa que no escric al blog. I sembla que només haja passat... quant? un mes pot ser. El temps passa, i no debades!

En aquest any han passat coses, normal. Unes de més importants i d'altres que no les recordaré. Vaig deixar el Màster, de moment, aparcat; vaig ser mare després de passar un embaràs una miqueta complicadet; vaig perdre mon tio, el germà gran de mon pare, una pèrdua irreparable i ben trista; tinc un germà heavy que es fa blanet com el que més quan veu la nebodeta, qui es posa contentíssima cada vegada que el veu; hi ha un nou quasi-membre a la família; els meus millors amics de la facultat han sigut pares també... coses grosses ara que les resumisc així de ràpid!

Ara, escoltant Lluís Llach de fons m'adone que el temps passa, i no debades, veritat, però que realment tampoc canvia tant la cosa:

Sóc d'esquerres convençuda, com quan tenia 20 anys encara que més conscient de les coses. O siga que, potser, sóc més d'esquerres.

M'agrada, cada vegada més, el cinema clàssic. Per què? perquè no hi havia tantes trampes com el cinema d'ara. El cinema d'abans (Hitchcock, Wilder, Hawks, Edwards, Capra, Welles, Cukor...) era un cinema de personatge i d'història, sense efectes especials. No en calien per tenir l'espectador enganxat al silló durant hora i mitja.

També continua agradant-me la literatura combativa i, especialment, la catalana i en català. Una, que té clar que si no som nosaltres qui recolzem la nostra literatura, no ho farà ningú més. També he llegit literatura estrangera, clar. Vaig devorar la trilogia de Millenium i la de Dan Brown. Per a gustos, colors, senyores i cavallers. No me n'amague: em van encantar! Això sí, com Marçal, ningú. Ara, amb 32 anys no la llig igual que quan la vaig descobrir amb 19. La valore molt més i la disfrute més encara.

El meu enamorament per Cuba va en augment quan pensava que no podia anar-hi més. Hi he d'anar. No sé què m'espera allà però hi ha alguna cosa que em reclama. Ara tinc entre mans Castracions i, més que mai, n'estic convençuda... hi he d'anar. Veure-ho tot amb els meus ulls.

I, per fi, després de 16 anys queixant-me, torne a ser mora espanyola!! Sí, torne als meus orígens. I les ganes que en tenia!!

Finalment, em trobe més realitzada professionalment. Tinc feina, i bona. De moment, creuaré els dits per si de cas, no me'n queixe gens. Pot anar millor? I tant que sí. Sóc autònoma i això no t'assegura un sou fixe. Millor seria treballar a un lloc fixe i deixar de patir. Però treballe corregint literatura. Ho compare moltes vegades amb qui treballa darrere una càmera adorant el cinema. Igual. Treballe a la literatura adorant llegir. Què més puc demanar? Que no me'n falte mai!

Després de tot el temps que no passa debades, tampoc canvien tant les coses. I que continuen així per molts anys! Al cap i a la fi, qui perd els orígens, perd la identitat.

El "macho ibérico" és valencià: haremos lo que nos dé la gana...

2009-10-05T19:06:00.005+01:00

El macho ibérico español resulta que és el portaveu del govern municipal valencià: Alfonso Grau.

El senyor home, davant la decisió de l'AVL de denominar València (amb è, com tota la vida s'ha fet encara que pronunciem é), ha declarat que l'Ajuntament de València farà el que li donarà la gana i dirà Valencia si li rota, vaja. Açò ja és per a canviar el nom a tots els santets!!

Només mirant per damunt la cosa, ara resulta que la gentola aquesta que mana (tinc clar que perquè la majoria de valencians volen, què hem de fer...), no està d'acord amb les decisions lingüístiques que pren aquest ens que justament ells van crear per fer les normes i els diccionaris i normalitzar la llengua... perquè van ser tan intel·ligentíssims de crear una acadèmia, que no institut, per fer això, perquè no existia... L'IEC??? Ah, no, no, no... aquest estudia el català!!! hem de tenir-ne un que siga nostre i només nostre, que no passe com ha passat amb la paella, que hi ha qui pensa que és catalana, per l'amor de Déu!!! No, no, hem de tenir un ens que normalitze i normativitze la nostra llengua, i li direm acadèmia que no institut per diferenciar el que fa el Regne del que fa el Principat. I ara, després del maldecap, l'AVL pren decisions i ells decideixen fer el que els dóne la gana.

Amb dos paelles, què collons!!

València i Alboraia versus Valencia i Alboraya

2009-10-05T18:57:00.000+01:00

València és el nom recomanat per l'AVL en el Corpus Toponímic

Article d'Ernest Alagarda, 2 d'octubre de 2009

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va presentar ahir al Monestir de Sant Miquel dels Reis de València ciutat la seua nova obra: el Corpus Toponímic, un recull en dos volums de més de 50.000 topònims valencians, on figuren els noms dels 542 municipis valencians, a més de rius, camins i d'altres. Entre ells la denominació "València" per al Cap i Casal o "Alboraia" per a la localitat de l'Horta Nord, no reconeguts pels respectius consistoris. Mentre fonts de l'Ajuntament de València han dit que "ho consultaran", des d'Alboraia ja s'han pronunciat en contra, com també ho ha fet la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).

D'esta forma, l'AVL es decanta pel topònim València amb accent obert, tot dient que a la ciutat es pronuncia tancat, enfront d'altres propostes com la de Valéncia de la RACV o la del propi Ajuntament, i oficial ara, que simplement no en posa cap. Respecte a Alboraia, l'AVL es pronuncia a favor d'esta denominació perquè la "y" del topònim actua,l que defensa el consistori hortolà, no és una grafia inclosa en el valencià normatiu oficial.

En la roda de premsa de presentació del Corpus Toponímic, el president de la secció d'Onomàstica de l'AVL, Emili Casanova, va dir que "pensem que és així com s'ha de dir en valencià i a l'Acadèmia tenim la potestat de fer esta proposta, encara que com preveu la Llei de Règim Local de 1985 canviar el nom oficial d'un poble depén de cada ajuntament", tot remarcant que "nosaltres fem propostes als ajuntaments per a que valencianitzen els seus noms, però després cada consistori és lliure de prendre les decisions".

L'AVL subratlla que l'obra "ha de ser un referent per a l'administració pública i, en general, per a la societat valenciana per a la utilització de topònims", remarcant que inclou "tota la toponímia viva, la més pròxima a la gent del carrer que s'ha recabat a partir de 250 informadors que s'han encarregat de replegar, mitjançant 3000 enquestes per totes les comarques, i que l'AVL ha estudiat, analitzat i documentat". Així, tots els noms proposats s'han inclòs en els mapes de l'Institut Cartogràfic Valencià.

Sobre el topònim València, fonts del consistori han denegat fer valoracions "fins que no consulten els manuals". Sí que ho va fer el president de la secció de Llengua i Literatura de la RACV, Voro López, assegurant que "l'AVL tracta d'estacar amb calçador la toponímia valenciana a l'ortografia catalana. El resultat és aberrant. No és natural posar l'accent greu a 'Valencia' quan es pronuncia tancat".

Per la seua banda, des de l'Ajuntament d'Alboraia, Manuel Álvaro va indicar que "nosaltres estem molt tranquils i molt bé amb el nom tal com està, com s'ha dit tota la vida. Perque diguen que la "y" no existix i que cal normalitzar-lo no ho anem a canviar. A més, el que haja de dir el poble d'Alboraia, ho farà mitjançant els seus legítims representants".

Escriptores republicanes

2009-05-22T16:33:00.005+01:00

Rosa M. Arquimbau, Aurora Bertrana, Elvira Augusta Levi, Carme Montoriol, Anna Murià, Mercè Rodoreda i Maria Teresa Vernet són les novel·listes que podem trobar a aquesta web, iniciativa del Grup d'Estudis de Literatura Catalana Contemporània (GELCC). També hi trobarem escriptores de poesia, teatre, literatura infantil, traducció, periodisme, conferències, prosa i assaig, com Lola Anglada, Maria Carratalà, Llucieta Canyà, Maria Pi de Folch... a més d'un llistat d'autores no tant conegudes però igualment importants per a la història de la literatura catalana.

"Durant la Dictadura de Primo de Rivera i la Segona República, l’esforç de normalització i modernització de la cultura catalana té una de les peces clau en les dones." Així s'inicia la presentació d'aquesta web, que fa una mirada a les escriptores republicanes de l'època.
La web inclou també les comunicacions del Congrés Gènere i Modernitat a la Catalunya Contemporània, que va celebrar-se a la Universitat Autònoma de Barcelona el 25 i 26 d'octubre de 2007.

Una web que no pot faltar entre els enllaços de qualsevol amant de la literatura catalana.

L'Òptica Tenebrossa

2009-05-22T07:23:00.006+01:00

Avui es presenta a Albaida l'obra guanyadora de la 16a edició del premi de narrativa Ciutat d'Eivissa 2008, L'Òptica Tenebrosa, de l'albaidí Paco Company. La presentació serà a l’Espai la Llotgeta, al C. Beat Nicolau Factor, 1er B, a les 20h. La novel·la va ser presentada a Ontinyent la setmana passada i ben aviat ho serà a València.

Encara no he tingut el plaer de llegir-la, però sona ben interessant: la novel•la arranca amb el magnicidi del President de la Generalitat Valenciana i la trama es desenvolupa al voltant de l'assasí, dels motius que l'han portat a cometre l'assassinat. Coneixent Company, de segur que ens espera el sentit de l'humor àcid que el caracteritza i alguna que altra giragonsa literària.

Company té al mercat editorial obres com: Teranyines a l’ànima, signada amb el pseudònim d’Athymus Kropp, Els jardins perduts: l’espera, la cursa més dura i La revolució de Santi, memòries d’un peluix.

Des d'ací, la meua felicitació a aquest part literari, Paco. Sort amb les vendes! En tens una d'assegurada.

Al vent. Crònica d'una nova cançó.

2009-05-21T08:25:00.003+01:00

Avui és la presentació de Al vent. Crònica d'una nova cançó, de Carles Gámez, a les set del vespre a la llibreria la Central del Raval de Barcelona.

A la presentació del llibre hi assistiran l'autor del llibre, Raimon i el responsable de Publicacions de la UV, Stefano Cingolani.

A Al vent. Crònica d'una nova cançó, Gámez repassa els últims cinquanta anys de revolució musical, protagonitzats per músics com Jaume Sisa, Ovidi Montllor, Guillermina Motta, Pau Riba, Bob Dylan, Elvis Presley, The Beatles, Françoise Hardy, Gino Paoli, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Pi de la Serra, Pete Seeger, Jacques Brel entre d'altres.

El jutge imputa Camps i el cita a declarar

2009-05-14T15:09:00.001+01:00

Font: Vilaweb. 14.05.09

El Tribunal Superior de Justícia valencià prendrà declaració a Camps i Ricardo Costa el 19 de maig pel cas 'Gürtel'

El Tribunal Superior de Justícia valencià ha imputat el president de la Generalitat, Francisco Camps; el portaveu del PP a les corts i número dos, Ricardo Costa; l'ex-conseller Víctor Campos; i l'ex-cap de gabinet de la Conselleria de Turisme, Rafael Betoret, pel cas 'Gürtel'.

Camps i Costa declararan davant del jutge el 19 de maig, i Campos i Betoret, el dia 20. El magistrat considera que els imputats van rebre milers d'euros en roba de l'empresa Orange Market a canvi de contractes de la Generalitat, tot i que ells sempre ho han negat.

Camps: 'No tinc res a amagar'.

Justament avui, Camps ha dit a la sessió de control de les corts que no tenia 'res a amagar' i ha lloat l'honorabilitat del govern que presideix, en resposta al portaveu del PSPV, Ángel Luna, que li ha preguntat per l'accés dels diputats als expedients de contractació del sector públic.

El portaveu socialista ha dit que no pararien fins que Camps posés fi 'a l'opacitat que ha imposat el seu govern davant la càmera' i 'assumeixi les seves responsabilitats polítiques.' Li ha demanat, també, que deixe de 'regalar els diners dels valencians als seus amics'. Camps, per la seva banda, ha reiterat que estava 'tranquil'.

Llicències de TDT

La portaveu del grup parlamentari Compromís, Mònica Oltra, ha preguntat al president Camps sobre els criteris emprats a l'hora d'atorgar les llicències de TDT l'any 2006. En va concedir tretze a Mediamed Comunicación Digital, gestionada per José Luis Ulibarri, imputat pel cas Gürtel. La portaveu de Compromís ha denunciat que la concessió de llicències de TDT 'va respondre a interessos particulars del PP, en què s'inclogueren les pretensions de l'empresari imputat pel cas Gürtell, José Luis Ulibarri, d'estendre la seua xarxa de mitjans de comunicació pel País Valencià'. Oltra també ha denunciat que l'empresa encarregada d'elaborar els informes en què es basà el consell per adjudicar les llicències de TDT, Doxa Consulting, pertanyia als mateixos empresaris que han organitzat recentment a València un torneig internacional d'hípica finançat, en part, per la Generalitat Valenciana.

Camps ha respost dient que l'adjudicació de les llicències de TDT es va fer 'seguint l'estricta legalitat fixada per la llei de Contractes d'estat', que no va haver-hi 'pràcticament' cap recurs a les concessions de TDT i que es van fer 'amb absoluta transparència' seguint uns criteris que 'beneficiaren' els ciutadans valencians.

Oltra l'ha acusat de mentir.

Sopar benèfic annual del CRIS d'Ontinyent

2009-05-14T14:35:00.005+01:00

El CRIS d'Ontinyent organitza el sopar benèfic que annualment celebra i que serà al Cúgol el proper 5 de juny.

Mai està sobrer recordar que aquest tipus de sopars és ben necessari en la nostra societat. I més, tenint en compte el partit polític que governa el País Valencià i, més concretament, Ontinyent, de qui no podem esperar cap més gest que la fotografia de rigor en primera plana.

Hem de ser els ciutadans qui ens consciencem de la importància que el nostre recolzament té per a associacions com el CRIS-Adiem.

Sí, estem en crisi, però les persones ens necessiten igualment. Organitzem millor l'economia personal i permetem-nos el luxe de col·laborar.

Albert Om, absolt

2009-05-14T09:52:00.005+01:00

Albert Om ha estat absolt de les acusacions de l'Associació de la Defensa Espanyola.

L'Associació va acusar el presentador de TV3 i Rubianes de fer unes declaracions al programa El Club contra la unitat d'Espanya. El titular del jutjat d'instrucció número 5 de Sant Feliu de Llobregat va arxivar el cas, però el fiscal s'hi va oposar; el cas es va tornar a obrir i va passar a mans del jutjat penal 11, que ara ha dictat la sentència exculpadora que posa punt final al cas. La querella contra Rubianes fou arxivada en morir aquest el passat 1 de març.

Els sindicats convoquen la tercera vaga de l'escola pública per al 10 de juny

2009-05-13T09:39:00.000+01:00

DIMECRES, 13/05/2009. Font: Vilaweb.

Els cinc sindicats de l'ensenyament català (USTEC-STEs, CC OO, ASPEPC-SPS, UGT i CGT) han convocat per al 10 de juny una vaga general que aturarà l'escola pública per tercera vegada aquest curs escolar. La portaveu d'USTEC·STEs, Rosa Cañadell, va dir ahir que la 'gravetat de l'ofensiva contra l'escola pública' els havia impel·lit a convocar aquesta protesta, tot i ser conscients que la data elegida, a final de curs, no era 'un bon moment'.

La convocatòria es va fer pública ahir, durant una protesta contra la política educativa del Departament d'Educació que va aplegar uns quatre-cents participants a la plaça de Sant Jaume. Cañadell va aclarir que la mobilització d'ahir també volia contestar el pacte de PSC, CiU i ERC sobre la llei d'educació de Catalunya (LEC). La comissió d'educació del parlament va aprovar la LEC dijous, gràcies als vots de CiU, PSC i ERC. Passat aquest tràmit, la votació definitiva de la llei es farà al juny, al ple del parlament. L'última vaga de l'ensenyament públic va ser el 19 de març. Aquell dia els cinc sindicats van demanar la dimissió del conseller Ernest Maragall perquè, a parer d'ells, 'la immensa majoria de professors' era contrària a la LEC.

Europa dels Pobles-Verds es presenta a València com l’alternativa als partits de matriu estatal i les dretes regionals

2009-05-11T10:51:00.004+01:00

Dissabte , 9.05.2009
Amb l’objectiu de construir un espai més enllà de les candidatures de matriu estatal i de les dretes regionals, s’ha presentat la coalició Europa dels Pobles-Verds, un punt de trobada de diferents organitzacions d’esquerres i de la Confederació dels Verds de l’Estat, que comparteixen una visió d’Europa més plural, més democràtica, més social, més verda i més unida.

Representants de diverses entitats i organitzacions valencianistes, com la Unió de Llauradors, Escola Valenciana, el Micalet, Acció Cultural del País Valencià o ca Revolta, van assistir a l’acte presentat per Francesc Anyó i Gemma Peris.

Xavi Castillo i la companyia Pot de Plom Teatre, van calfar l’ambient parodiant alguns representants de les institucions valencianes i posant-los en escena, un esbós del que d’ací a unes setmanes es podrà veure arreu el País Valencià, i que forma part de la campanya d’Esquerra ‘Valencià paga i calla’.

Acompanyat per centenars de militants, el president de la regional d’Esquerra del País Valencià, Agustí Cerdà, ha tingut paraules encoratjadores per tots aquells que ‘fan un treball voluntari i desinteressat per aquest país i que són els que ens han permès, al llarg de la història i en situacions més complicades que les d’hui dia, resistir’, ha assegurat Cerdà en referència a Vicent Torrent, alma màter d’Al Tall i present a la sala de la Petxina. ‘El nostre país només ens té a nosaltres. Som la seua esperança i cada vegada, malgrat tot, va fent-se més gran. Hem de persistir. La nostra força ara és resistir. Igual que l’aldea gal·la d’Astèrix, la petita aldea d’Esquerra, d’esperança l’hem de fer més gran per ocupar la Gàl·lia’, ha emfatitzat el president dels independentistes.

Amb l’esperança de sumar en l’espai de l’esquerra, Cerdà ha donat la benvinguda a la coalició formada per Esquerra, Bloque Nacionalista Galego, Aralar, Els Verds, Eusko Askartasuna, Chunta Aragonesista i Entesa per Mallorca, i recorda que no ha sigut un camí fàcil, ‘però el resultat és més que satisfactori’. ‘No som els únics en aquest espai i és per això que hem de ser generosos i obrir-lo a la gent d’esquerres que se creu el País Valencià. I és per això que hui, aquesta mà, filla d’uns llauradors de Canals vull donar-la als Verds del País Valencià’, ha ofert Cerdà.

En el mateix sentit s’ha expressat la portaveu d’Esquerra al Parlament de Catalunya, Anna Simó, que ha substituït el candidat d’Esquerra a les europees, Oriol Junqueras, qui per motius personals no ha pogut assistir a la presentació. Les primeres paraules de Simó han sigut per Junqueras, recordant el seu compromís social i polític amb els Països Catalans. ‘Necessitem una altra Europa més sostenible, socialment més justa perquè aquesta crisi la paguem els de sempre. Per això, el 7 de juny hem de traure la gent al carrer, a votar. La gent pensa que Europa és una cosa que està molt lluny i no és així. Totes les decisions que es prenen al Parlament Europeu ens afecten. Ens hi juguem molt, tots. Tots hem de sumar en la construcció d’un nou País Valencià perquè sense ell no serà possible uns Països Catalans units i lliures’, ha expressat Simó en la conclusió d’un acte en què s’ha sentit la Muixeranga, himne nacional del País Valencià.

Per la vesprada, Esquerra va participar en la multitudinària manifestació sota el lema ‘Junts podem’. Diferents organitzacions juvenils han obert la marxa que ha finalitzat amb un parlament unitari a la plaça de la Mare de Déu. Esquerra ha participat en un dels grups més nombrosos en una marxa que ha transcorregut en un ambient alhora festiu i reivindicatiu.

Junts podem!

2009-05-11T07:50:00.003+01:00

DIUMENGE, 10/05/2009. Font: Vilaweb.

Unes trenta mil persones, segons ACPV, commemoren la derrota d'Almansa i protesten contra el tancament de repetidors de TVC

ACPV va commemorar dissabte al vespre al centre de València la desfeta d'Almansa amb una important manifestació que, sota el lema 'Junts podem!', va demanar una Televisió sense fronteres i va protestar per la política del govern valencià. Com a principal novetat, al capdavant es van situar nombroses organitzacions juvenils, que es van sumar a la convocatòria d'ACPV i van llegir, al final de la marxa, a la plaça de la Reina, el manifest d'enguany.

Toni Gisbert, coordinador d'ACPV, va explicar a VilaWeb que s'havia fet un important esforç per a implicar-hi les joventuts de partits i organitzacions del País Valencià, que considera que són el futur. Així, totes les joventuts de les principals formacions polítiques (tret del PP), culturals, sindicals i estudiantils han signat el manifest de la manifestació, que al final van llegir plegades a la plaça de la Reina. Per al coordinador d'ACPV, la mobilització del 9 de maig és només un pas més, car algunes organitzacions sindicals, culturals i polítiques valencianes han començat a treballar i continuaran treballant, més enllà del 9 de maig, per construir una alternativa d'esquerres.

La mobilització va ser valorada molt positivament per ACPV, que va destacar que fa tot just dues setmanes es va fer una altra manifestació pel 25 d'abril convocada per l'esquerra independentista. I és que, a més del suport ciutadà que ha obtingut ACPV a còpia d'anys de feina, Gisbert va dir que l'èxit de les darreres mobilitzacions (com ara la vaga de l'ensenyament) demostren que les valencianes i els valencians volen canvis polítics i socials. Segons Gisbert, 'la crisi actual s'ha fet notar encara més per culpa de la política especulativa del partit que ens governa.' 'Davant d'aquestes exigències de canvi', va afegir, 'la resposta del PP és l'insult i l'amenaça', en referència a les paraules (vídeo) Alfonso Rus, alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València. 'Insults' i 'amenaces' que li han costat una denúncia de l'STEPV i una altra d'Escola Valenciana. A la manifestació d'ahir també es va sumar una delegació catalana, que es va desplaçar a València a través d'Òmnium Cultural amb l'anomenat tren Jaume I.

Respecte a la reivindicació d'una televisió sense fronteres, ACPV va dir que TV3 ja es podria veure al País Valencià si hi hagués 'voluntat política' i no 'censura', perquè 'no cal un tercer multiplex, atès que amb el segon que ja té concedit el govern valencià n'hi ha més que suficient per a fer arribar els quatre canals actuals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals'. ACPV va respondre així les declaracions de divendres del vice-president primer del Consell, Vicent Rambla, que va dir que l'acord de reciprocitat entre les televisions del País Valencià (Canal 9) i el Principat (TV3) és molt a prop i que sols falta que el govern espanyol habiliti un multiplex per a poder fer efectiu el conveni.

La música clou la jornada reivindicativa

En acabar la manifestació, la música es va convertir en la protagonista. Com cada any, es va organitzar un concert en què van actuar Berri Txarrak, Pirat's Sound Sistema, Sva-Ters, Aramateix i Rapsodes. Es va fer a l'aparcament de Tarongers (lloc escollit des que l'administració valenciana va impedir de celebrar-lo a la plaça de Bous).

50 anys de "Al Vent"

2009-05-11T07:45:00.000+01:00

Joan Fuster, en la pàgina 56 de la biografia que reeditarà la UPV, explica així el naixement de la cançó 'Al vent': 'Un dia, amb un amic, pujaven en moto de Xàtiva a València. Conduïa l'altre, i Ramon, al seient de darrera, se sentia una mica inquiet per la velocitat a què marxaven. El vent els assotava la cara. Per animar-se, Pelegero començà a cantar. A cantar, no una cançó determinada, sinó qualsevol cosa, no importava què: es tractava de cridar, de superar a crits el soroll de la màquina i el neguit del viatge. La primera frase –lletra i música- va sortir-li sense ni pensar-la: 'Al vent, la cara al vent...'. En arribar a València, l'estrofa inicial ja quedava construïda, i el vent molest de la carretera havia ascendit literàriament a 'vent del món': '...al vent del món!'. Amb una mica de paciència, d'allò, en podria fer una cançó. La guitarra va ajudar-lo. I les paraules se li organitzaren de seguida, com un d'aquells poemes que escrivia d'amagat i que mai no publicaria. 'Al vent' sorgia d'un atzar, i de 'Al vent' sorgiria Raimon.'

Raimon, a València

2009-05-11T07:42:00.001+01:00

DIVENDRES, 08/05/2009. Font: Vilaweb.

Raimon, de bell nou a València

No hi actuava des de l'any 2000 · La UPV commemora el cinquantè aniversari de 'Al vent' · Les entrades del concert s'exhauriren el dia que es posaren a la venda.

Raimon torna a València, ciutat en què feia nou anys que no actuava. I hi torna gràcies a la Universitat Politècnica de València (UPV), que, arran del cinquantè aniversari de 'Al vent' (vídeo), li ha volgut retre un homenatge. El saló d'actes de l'edifici Nexus s'omplirà de gom a gom per escoltar i gaudir, de bell nou, les cançons de sempre i les noves, car el cantant de Xàtiva ha anunciat que n'estrenarà de noves. D'entrades, ja no n'hi ha.
Entre les cançons inèdites que interpretarà (Raimon, ha dit que volia cantar 'millor que mai'), n'hi ha una que ha dedicat, precisament, a la ciutat de València. Aquestes cançons s'inclouran en el seu pròxim disc, un disc que s'ha fet esperar. I és que, diu el cantant, n'ha escrit les cançons molt a poc a poc, perquè 'cada volta sóc més exigent.' L'última vegada que Raimon va actuar a València fou l'any 2000 al Teatre Principal (i, a Canal 9, l'any 1994). D'aquest silenci de què ha estat objecte, se'n lamenta profundament: 'Allò que més em dol és que m'han impedit de ser més conegut de la gent del meu país, i molts es deuen pensar que vaig fer 'Al vent' i vaig desaparèixer.' Sobre les raons de l'administració valenciana per a impedir-li que actuï tant a València com a la resta del País Valencià, diu: 'Mire de ser lliure, tenir criteri propi, i això m'ha portat molts malentesos amb alguna gent'. I afegeix: 'Em solen dir que no sóc en cap llista negra, simplement que això que faig no atrau la gent.' Però ara torna a València, enmig d'una gran expectació. El públic valencià va afanyar-se a comprar l'entrada del concert, esperadíssim, que farà avui. Sobre què significava per a ell tornar a cantar a València després de tants anys, Raimon no va dubtar a expressar el 'goig' que sentia. I va fer una petita broma i tot: que estava ben content de poder cantar 'a prop de València' (el campus de la UPV és als afores de la ciutat, a l'horta de Vera). Un homenatge ben complet Juntament amb aquest concert, la UPV ha organitzat una exposició retrospectiva per a fer conèixer la vida i l'obra d'un dels cantants més reeixits en llengua catalana. L'exposició, que inclou material divers (cartells, retalls de premsa, discs compactes i vinils, pintures...), es podrà visitar, fins el 23 de juny, a la sala d'exposicions de la UPV. L'homenatge que li ret la UPV inclou, a més, l'edició de tres publicacions; són el catàleg de l'exposició i dos llibres exhaurits: el poemari 'D'aquest viure insistent' (3i4), del cantant i 'Raimon' (la Magrana), una biografia que va escriure Joan Fuster. A més, s'editarà un disc compacte en què cantants i amics (Miquel Gil, Joan Manuel Serrat, Verdcel, Ester Formosa o Toti Soler) faran les seves versions d'alguns dels temes més coneguts del cantant de Xàtiva.

Presentada la coalició de l’Europa dels pobles-Verds

2009-05-07T07:36:00.003+01:00

El candidat d’Esquerra a les eleccions europees va protagonitzar ahir, dimecres 6.05.08, pel matí, acompanyat de la resta dels representants de la resta de formacions politiques que conformen la coalició, la presentació de l’Europa dels pobles-Verds.

L'acte va estar encapçalat pel cap de llista d’Esquerra, Oriol Junqueras, acompanyat pels candidats del BNG, Aralar, Els Verds, EA i CHA, que juntament amb Entesa per Mallorca conformen aquesta coalició. Durant la presentació, Junqueras va manifestar que les eleccions europees del 7 de juny són una bona oportunitat per "presentar a Europa un projecte comú que defensi els interessos de Galiza, d'Euskal Herria, d'Aragón, dels Països Catalans, i de tots els pobles de l'Estat espanyol. I això tant des de la perspectiva de la seva llengua, la seva cultura i la seva identitat, com dels valors democràtics, les polítiques socials i d'una visió de futur ecològica i sostenible".

La presentació va consistir en la lectura de la declaració política que totes les formacions han subscrit davant les eleccions europees: "Pel dret a decidir dels Pobles i una Europa més social, democràtica i sostenible". El manifest aposta per una Europa compromesa amb els reptes globals, forta i solidària davant el món, per una Europa institucional que ens reconegui el dret a decidir, per una Europa que respecti i defensi la seva diversitat lingüística i cultural; i per una Europa més social i sostenible.

Ítaca

2009-05-04T09:54:00.000+01:00

ÍTACA

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixença.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Konstandinos P. Kavafis
(traducció de Carles Riba)

Un conte interactiu per Sant Jordi

2009-04-23T18:00:00.001+01:00

IKEA vs Estellés

2009-04-22T18:16:00.004+01:00

PROPIETATS DE L'IKEA

Apuntaràs el preu d'un moble,

i tindràs el preu del teu moble,

i el voldràs, per a sempre el moble,

i patiràs, no el muntaràs,

i aniràs sempre a genollons,

et sobrarà sempre una peça.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs muntar el moble

i seguiràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir:

et pariren per a muntar

en la llarga nit el teu moble.

Tu seràs la peça furtiva,

la peça furtiva i amarga.

Ja no sabràs on van les baldes,

ni els cargols amb forma d'estrella

del teu moble, i és un desfici.

Miraràs d'encastar els pius

de suro sense trencar la taula:

faràs un moble, gemegant

entre una amarga polseguera,

fusta amunt i collons amunt,

una tossuda decisió.

I tot serà, després, silenci.

Car no tindràs la peça justa,

la perdràs en el moment just.

I buscaràs la teua peça

entre els racons durant molts dies,

car buscaràs honestament,

iradament, sense esmentar

la mare del que ha dissenyat

cada peça del fotut moble.

Potser t'estafen o potser

se'n riguen, potser et delaten;

tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res si no tens moble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

reclames decididament.

No sé qui n'és l'autor. Si algú ho sap, per favor que ho diga!!

Presentació del Memorial de Paterna i de l'acte de reivindicació de les fosses comunes de València

2009-04-17T10:15:00.002+01:00

Diverses entitats, entre les quals Acció Cultural del País Valencià, el Fòrum per la Memòria del País Valencià, la Societat Coral el Micalet, Revolta, Intersindical Valenciana, Sodepau, Entrepobles i altres, organitzen dos importants actes d'homenatge a les víctimes del franquisme.

El primer serà aquest dissabte 18 a les 12 h al cementeri de Paterna, on s'inaugurarà un Memorial realitzat pel pintor i escultor Antoni Miró, i que ha comptat amb una ajuda econòmica del Govern espanyol. En l'acte també participarà l'alcalde de Paterna.

El diumenge 19 d'abril tindrà lloc el segon acte, a les 12 h, al cementeri de València, per reivindicar la protecció de les fosses comunes on hi ha soterrades les víctimes del franquisme -sobre les quals el govern municipal de València volia construir nous nínxols i així acabar amb aquest testimoni històric-, la construcció també d'un Memorial en aquest espai i l'estudi i investigació amb suport institucional de les esmentades fosses.

En la roda de premsa de presentació dels actes, s' ha destacat el fet que el treball i la reivindicació dóna fruits, com és en aquest cas haver assolit finalment després d'anys el Memorial de Paterna. I que l'extensió de la conscienciació social de la importància de tancar les ferides encara obertes per una transició que no va abordar la rehabilitació de les víctimes del franquisme, ha aconseguit que fins i tot un ajuntament governat pel PP (Paterna) no pose entrebancs a l'erecció d'aquest Memorial, fet que encara manifesta més obertament el caràcter profundament reaccionari del Govern municipal de València, quan el que es demana és una qüestió de mínims democràtics.

En la roda de premsa han participat en representació de les entitats:
-Empar Salvador, presidenta del Fòrum per la Memòria del País Valencià.

-Toni Gisbert, coordinador d'Acció Cultural del País Valencià.

-Miquel Coll, Intersindical Valenciana.

-Toni Pastor, net de 2 afussellats pel franquisme que són a les fosses de Paterna.

-Octavi Ruiz, Maulets.

-Natxo Calatayud, centre social Terra.

Esquerra anima a participar en la convocatòria de vaga de la Plataforma per l'Ensenyament Públic.

2009-04-17T07:35:00.005+01:00

L'executiva d'Esquerra Republicana del País València ha volgut fer pública l'adhesió de l'organització independentista a la vaga que la Plataforma en Defensa de l'ensenyament Públic ha convocat per al proper dia 28 d'abril.

El Secretari d'Ensenyament i candidat valencià a les eleccions europees, Ximo Graña, ha volgut recalcar "la importància d'aquesta convocatòria de vaga i la necessitat d'eixir al carrer en manifestació la mateixa vesprada pels carrers de les principals ciutats valencianes". Graña ha afegit que "ara més que mai, és necessari que no es trenque la unitat de partits i sindicats per tal de fer front a la nefasta política educativa del conseller Font de Mora". En aquest sentit, el dirigent republicà ha afirmat que "Esquerra, que forma part de la Plataforma des dels seus inicis, anima a continuar les mobilitzacions. Volem una escola laica, pública, de qualitat i en valencià. Una escola democràtica on puguen participar tots els sectors educatius". Graña ha conclòs diguent que "l'adhesió per part d'Esquerra, feta pública per la seua Executiva avui, va encaminada a que es complisquen els punts que marca la Plataforma en Defensa de l'ensenyament Públic. Per aquesta raó animem al conjunt de la societat valenciana a participar a la vaga i a les manifestacions del proper dia 28".

Catorze poemes, catorze cançons

2009-04-17T07:24:00.005+01:00

La Fundació Maria-Mercè Marçal ens informa que ha dut a terme una iniciativa molt especial: el disc "Maria-Mercè Marçal. Catorzepoemes, catorze cançons" que es repartirà gratuïtament per la diada de Sant Jordi amb el diari Avui.

El disc inclou catorze poemes de Marçal, musicats i interpretats percantants de renom de diferents estils i generacions: Maria del Mar Bonet,Gerard Quintana, Marina Rossell, Guillermina Motta, Toti Soler, Xabier Muguruza, Lídia Pujol, Txiki Berraondo i Anna Subirana, Teresa Rebull, Túrnez i Sesé, Sílvia Pérez Cruz, Marga Bufí, Mercè Serramalera i Maria Cinta. La direcció artística ha estat a càrrec del músic Enric Hernàez i la portada, de l'artista Perejaume.

PER UNA TELEVISIÓ SENSE FRONTERES

2009-04-17T07:17:00.005+01:00

Ja estan a la venda les entrades per al concert que es celebrarà a València el dia 9 de maig, amb motiu de la manifestació anual convocada per ACPV i que enguany porta per lema "JUNTS PODEM. TELEVISIÓ SENSE FRONTERES"

El preu de les entrades és de 5€ per als socis i 10€ no socis. L'entrada serà de franc per als joves (de 18 a 29 anys) que siguen socis.
Si esteu interessats en muntar autobussos per a la mani i concert, ens ho feu saber, tant se fa si és per a manifestació+concert com si és tan sols per a la mani. El preu de la plaça d’autobus són 5€. Hi haurà com cada any entre 5 o 6 rutes diferents per on passaran els autobuses, properament us les anirem dient.

PUNTS DE VENDA ENTRADES i TIQUETS AUTOBUSOS VALL D’ALBAIDA i COSTERA:

*CASAL JAUME I DE LA VALL D’ALBAIDA (Parc Mestre Ferrero 19-20 baixos, Ontinyent)
*CONSELL LOCAL DE LA JOVENTUT D’ONTINYENT (c/Gomis núm.47, Ontinyent)
*LLIBRERIA LA COSTERA (GREGORI MOLINA, 17, Xàtiva)

El cartell del concert és el següent, us deixem uns enllaços a alguns vídeos:

Berri Txarrak http://www.youtube.com/watch?v=uczaTmxDNXw
Pirat's Sound Sistema http://www.youtube.com/watch?v=-iNtWlHc4Is
Svà-ters http://www.youtube.com/watch?v=ICjvDDucyq8
Aramateix http://www.youtube.com/watch?v=ln79puHpIno
Rapsodes http://www.youtube.com/watch?v=MocHJfvnndA

http://www.casalvalldalbaida.tk/
PARC MESTRE FERRERO 19-20 BAIXOS
46870 ONTINYENT
TEL.962389291

No són la mateixa llengua

2009-02-22T20:38:00.002Z

La impunitat en les actuacions del PP valencià és ja d'un to més que pujadet. On és l'oposició? perquè preguntar on és la vergonya o el trellat parlant del que parlem és d'una inutilitat total, la resposta la sabem tots. Però què hi farem si hi treballen amb majoria absoluta i justament qui els la regala són valencians com tu i com jo? No, com tu i com jo no. Almenys com jo, no.

L'atur no atura de créixer

2009-02-18T12:54:00.002Z

Em sembla molt interessant aquest article de Gabriel Bibiloni que adjunte. Des que vaig llegir el seu article "Blog/bloc?" m'he fet seguidora d'aquest lingüista. L'article següent analitza els termes atur i aturat, tan emprats últimament. Mal emprats, per cert, segons les paraules de Bibiloni:

Sempre hi ha hagut persones sense feina, però el tractament d'aquest fet com a problema social i associat a una determinada política en els temps actuals ha determinat l'aparició d'uns termes estandarditzats al voltant del fet de no tenir una ocupació laboral. L'espanyol és l'única llengua que ha instituït aquestes paraules a partir del verb parar i ha creat els termes parado i paro, si bé hi ha també alguns sinònims com desempleo i desempleado. Paro inicialment és 'acción de parar' (en català aturada), després l'acció d'aturar la feina (paro laboral) i finalment el fet de no tenir feina, el col·lectiu de gent sense feina i el subsidi per no tenir feina. El francès ha habilitat chômage, derivat de chômer, que inicialment vol dir 'suspendre la feina un dia de festa' (del llatí caumare, 'reposar durant la calor', i aquest del llatí cauma 'calor grossa'), i chômeur per a la persona sense feina. L'occità, satèl·lit del francès, ha fet el calc caumatge. Chômage i paro són dues solucions idiosincràtiques del francès i de l'espanyol que contrasten amb les adoptades per les altres llengües veïnes. Aquestes ho han resolt a partir de les paraules pròpies que designen feina o ocupació i els prefixos que signifiquen manca o absència (des– o dis– en les llengües romàniques o un– en anglès). Així, l'anglès diu unemployment i unemployed, l'italià disoccupazione i disoccupato, i el portuguès desemprego o desocupaçao i desempregado o desocupado. En alemany (Arbeitslosigkeit), neerlandès (werkloosheid), danès (arbejdsløshed) o noruec (arbeidsløyse, arbeidsledighet) el terme significa 'manca de feina'.

Com en algunes llengües just ara esmentades, en català podem fer, i hem fet, els termes ocupació, desocupació i desocupat, amb els quals podem resoldre amb tota suficiència la necessitat de tenir els mots adequats per a aquests conceptes. Però, tot i tenir el problema resolt, no sabem estar sense mostrar la nostra sistemàtica subordinació al veí i hem hagut de fer els calcs dels mots espanyols parado i paro (aturat i atur). La inclusió d'aquests mots en els diccionaris amb aquest valor (DIEC, EC) no els lleva la condició de castellanismes deplorables, sinó que, més aviat, ens hauria de fer sentir una certa vergonya per la manera com s'està fent l'estandardització del català contemporani.

Atur, al marge del sentit laboral que ara ens ocupa, és un deverbal discutible. Convé no deixar-se desorientar pel fet que en català medieval hi hagi alguna aparició del mot atur, com a derivat de aturar. El català medieval és ple de paraules "experimentals" (derivats, per exemple) sense continuïtat històrica, alguna de les quals coincideix amb castellanismes recents de rigor. Atur (acció d'aturar o d'aturar-se) és un mot que no figura en els diccionaris del XIX (Labèrnia), ni en el Diccionari ortogràfic (1917) ni en el diccionari Fabra. És ver, tanmateix, que algun bon escriptor va assajar-ne l'ús a començament del segle XX, com Riba o Carner, però això no pot ser un argument decisiu a favor del mot, com degué pensar el mateix Fabra. Tornant a la desocupació, hauríem pogut "inventar" el terme par, derivat de parar, que encara s'assemblaria més a l'original. Si algú el troba horrible —i ho és—, que pensi que no és molt més horrible que atur, i que el seu simple escarransiment monosil·làbic no el faria menys viable que el nom de la parella girar/gir.

I què direm de la paraula aturat? En català genuí un aturat és algú que té poca iniciativa o poca energia, i en el món del treball un aturat no és un qui està a casa seva sense feina, sinó un qui tenint feina i essent al tall està momentàniament inactiu. "No vull ningú aturat" diu el mestre o el capatàs als seus treballadors, vetllant de manera eficient per la bona marxa de la feina. O "si qualcú està aturat que m'ho digui i li donaré tasca". Aturat i atur, en els sentits de 'desocupat' i 'desocupació' són dos d'aquests trists castellanismes que els correctors farien bé de suprimir de manera fulminant dels mitjans de comunicació.

Igual que també fan molt bé si corregeixen aquest ús intransitiu del verb aturar que ara pertot prolifera i que veiem en el títol d'aquest article. Aturar pot tenir un ús transitiu (convé aturar la castellanització del català) o pronominal (el vent s'ha aturat, atura't de fer renou), però l'ús intransitiu (aquest nin no atura de plorar, la pluja no atura) no l'havíem sentit mai en boca de persones de llengua genuïna.

Article de Gabriel Bibiloni publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 7 de febrer de 2009.

Per una televisió sense fronteres

2009-02-16T12:39:00.006Z

ACPV inicia una campanya pel País Valencià, primer, i arreu els PPCC per la llibertat d'expressió, per una televisió sense fronteres.

Ja arriba a la bestial quantitat de 700.000€ el que suma el total de multes que el govern dels valencians ha posat a ACPV per lluitar per nosaltres, pel nostre dret a triar la televisió que volem veure. ACPV ens demana ajuda i justament ara és quan més la necessiten: econòmica i de compromís.

L'objectiu? presentar una ILP (Iniciativa de Llei Popular) al Congrés dels Diputats. La redacció ja és gairebé a punt i serà entregada per a la seua valoració al llarg de les dues setmanes vinents. La valoració serà positiva perquè la proposta de llei és constitucional i no atempta contra cap dels drets humans, així que sí o sí serà una proposta vàlida. A més, es basa en la Carta Europea de les llengües regionals i minoritàries, signada per González el 1996 i ratificada per Aznar el 2001, segons la qual les regions que compartesquen la mateixa llengua o semblant tenen el dret de compartir mitjans de comunicació (televisió, ràdio, publicacions...).
Una vegada acceptada, com que es tracta d'una iniciativa popular, caldran 500.000 signatures perquè el Congrés dels Diputats la discutesca i entre en votació.
Ací és on entrem tots i cadascún de nosaltres.
Es necessiten 5000 fedataris. Els fedataris són els encarregats de donar fe de les signatures que recullen, són els que administren els fulls de recollida de signatures. Han de jurar el càrrec a València i a partir d'ahi, comença la feina. Jo m'he presentat com a fedatària, així que ja ho sabeu.

Només estiga la proposta de llei al Congrés, prepareu contactes, tindrem 9 mesos per recollir les signatures.

Podeu veure tota la informació de la campanya i saber què pots fer a:
http://www.acpv.cat
http://volemlatv3.blogspot.com

Com afrontar la crisi? Crisi econòmica i dependència política

2009-02-10T13:58:00.003Z

Aquest divendres dia 13 de febrer, a les 20:30h, tenim la il·lustre visita del diputat del Parlament de Catalunya i llicenciat en economia Uriel Beltran, qui milita en d'Esquerra Republicana i és representant del moviment crític ESQUERRA INDEPENDENTISTA, per a dur a terme la conferència COM AFRONTAR LA CRISI? CRISI ECONÒMICA I DEPENDÈNCIA POLÍTICA.

Una conferència amb molta qualitat en el seu contingut que vos ajudarà a conèixer més encara quina és la malaurada situació econòmica en què ens trobem. Com totes les conferències, amb taula rodona perquè podeu preguntar tots els dubtes que teniu sobre la crisi.

No vos ho perdeu!

Portada de El Jueves

2009-02-05T16:48:00.002Z

Goya 2009, els guanyadors

2009-02-01T21:20:00.021Z

He marcat amb arteriscs els encerts en la meua quiniela als Goya. No està malament...

*Millor actor de repartiment: Jordi Dauder per Camino.
*Millor actriu protagonista: Carme Elías per Camino.
*Millor guió original: Javier Fesser per Camino.
Millor actriu de repartiment: Penélope Cruz per Vicky, Cristina, Barcelona.
Millor guió adaptat: Rafael Azcona y José Luis Cuerda per Los girasoles ciegos.
*Millor actor protagonista: Benicio del Toro per Che. el argentino (SÍ SENYOR!!!).
*Millor direcció: Javier Fesser per Camino.
*Millor pel·lícula: Camino.

No havia fet quiniela amb els següents, dels quals me n'alegre moltíssim:
Millor direcció artística: Antxón Gómez per Che, el argentino.
Millor cançó original: "A tientas" de El truco del manco.
Millor actor revelació: Juan Manuel Montilla "Langui" per El truco del manco.
Millor actriu revelació: Nerea Camacho per Camino.

Estic contentíssima especialment pels premis a Camino i Che, el argentino.

Goya 2009

2009-01-29T14:10:00.000Z

La nit de l'1 de febrer serà la dels Goya 2009. La presentadora serà Carmen Machi (Aída) i aquestos són els candidats als premis (com sempre, faig la meua aposta (en negreta cada opció) siga per intuició o per ganes que així siga, a veure aquest any quantes n'encerte!):

MILLOR PEL·LÍCULA: Los girasoles ciegos, Sólo quiero caminar, Camino, Los crímenes de Oxford.

MILLOR DIRECTOR: José Luis Cuerda per Los girasoles ciegos; Javier Fresser per Camino; Agustín Díaz Yanes per Sólo quiero caminar; Álex de la Iglesia per Los crímenes de Oxford.

MILLOR ACTRIU PRINCIPAL: Maribel Verdú per Los girasoles ciegos; Carme Elías per Camino; Ariadna Gil per Sólo quiero caminar; Verónica Echegui per El patio de mi cárcel.

MILLOR ACTOR PRINCIPAL: Raúl Arévalo per Los girasoles ciegos; Benicio del Toro per Che, el argentino; Javier Cámara per Fuera de carta; Diego Luna per Sólo quiero caminar.

MILLOR ACTRIU DE REPARTIMENT: Penélope Cruz per Vicky Cristina Barcelona; Elvira Mínguez per Cobardes; Rosanna Pastor per La conjura de El Escorial; Tina Sáinz per Sangre de Mayo.

MILLOR ACTOR DE REPARTIMENT: José Ángel Egido per Los girasoles ciegos; José María Yazpik per Sólo quiero caminar; Jordi Dauder per Camino; Fernando Tejero per Fuera de carta.

MILLOR GUIÓ ORIGINAL: Cenizas del cielo; Camino; Sólo quiero caminar; Retorno a Hansala.

MILLOR GUIÓ ADAPTAT: Los girasoles ciegos; Che, el argentino; Los crímenes de Oxford; Una palabra tuya.
En aquest últim Goya estic entre Una palabra tuya i Che, el argentino .Accepte, això sí, que hi ha certs temes que em són totalment incondicionals i amb els quals no puc ser objectiva... per a mi Che, el argentino, però crec que guanyarà Una palabra tuya.

Wiki de Filologia Catalana

2009-01-26T20:18:00.002Z

Ja està en marxa la wiki filologiacatalana. Aquesta wiki pretén ser un punt de trobada per a professors i professores de l'asignatura de Literatura i Llengua catalanes. Està gestionat per professionals de l'àmbit educatiu i per correctors d'estil i ortotipogràfics. S'hi poden trobar apunts dels temes impartits, fitxes i resums, treballs fets pels alumnes i models de treballs que incorporen els professors. S'hi pot col·laborar posant-se en contacte amb els administradors de la wiki i formar part d'aquest projecte que no té cap altre objectiu que facilitar l'intercanvi de material entre professors i professores i també, per què no, ser un punt d'informació per als alumnes.

Egoïsme

2009-01-26T13:13:00.002Z

Egoïsme.
Ningú pensa en ningú.

Pur egoïsme.

Quan estigues caient a un pou
miraran enrere abans d'ajudar-te.

Esquenes cobertes.
Caus.
I pensaran que ho han intentat.

Esquenes cobertes.
Podran dormir... ho han intentat!
però has caigut...

I has caigut
perquè ells no tenien
les esquenes cobertes.

Amb bones paraules

2009-01-26T13:10:00.002Z

«Professorat» i «alumnat», castellanismes com una casa.

A les llengües romàniques (i alguna altra com l'anglès) existeix una bona col·lecció de paraules formades amb un radical corresponent a un mot referent a un ofici, càrrec o dignitat i el sufix –at (–at en francès, –ado o –ato en espanyol i portuguès, –ato en italià –ate en anglès). D'aquesta manera, les bases lèxiques marquès, rector, secretari, etc. produeixen les paraules marquesat, rectorat, secretariat i altres. El sufix –at procedeix dels sufixos llatins –atus i –atum, ja productius en aquella llengua (consulatus, magistratus), però la immensa majoria de les paraules que ara ens ocupen s'han format en alguna llengua moderna i després s'han difós per les altres, cosa que explica que el conjunt d'aquests mots sigui bàsicament el mateix en tots els idiomes, amb alguna mancança en els diccionaris catalans amb correspondència estricta amb la que hi ha en els diccionaris espanyols.

El significat bàsic d'aquestes paraules correspon a les nocions de funció, dignitat d'un càrrec o el fet mateix d'exercir aquest. És el que expressen les frases arribar al generalat, exercir l'almirallat, aconseguir un marquesat, continuar en el rectorat o aspirar a un lectorat. També, en el camp religiós, diaconat, presbiterat, episcopat, noviciat, pontificat, etc. Rectorat, triumvirat, secretariat, patronat o sindicat són també la mateixa institució relativa al rector, el secretari, el patró o patrons i el síndic o síndics (ordres del Rectorat). També per extensió semàntica alguns d'aquests mots es refereixen, a més, a un territori governat per una persona (califat, emirat, marquesat, priorat, sultanat, etc.) o per un sistema particular (protectorat), al temps que dura l'exercici d'aquest càrrec o govern i de vegades al lloc on s'exerceix (bisbat, rectorat). Encara hi ha algun altre significat que afecta qualque mot particular: un estat o comportament (anonimat, concubinat). Aquests són els significats d'aquestes paraules en totes les llengües.

Dues paraules mereixen comentari especial. Electorat en un principi significava la dignitat i el territori d'un príncep elector en el Sant Imperi. En temps moderns va significar el dret d'elecció (privar algú de l'electorat), i per metonímia va passar a significar en les diverses llengües el cos dels electors, entès com una institució col·lectiva. Un cas paral·lel, sorgit com el precedent en el segle XIX, és proletariat, classe proletària. Tanmateix, aquesta metonímia és un fenomen molt reduït entre les llengües europees i limitat pràcticament a les paraules referides. No hi ha un sufix pròpiament productiu de noms col·lectius.

L'espanyol és l'única llengua que dóna al mot professorat el significat de "conjunt de professors' (i el portuguès). En totes les altres (francès professorat, anglès professorate, italià professorato) té el mateix valor de generalat o almirallat (fa trenta anys que exercesc el professorat), i aquest és l'únic valor que en un català genuí hauria de tenir. Ben igual ocorre amb la paraula funcionariat, que, com en les llengües del nostre entorn, ha de significar només el càrrec i l'activitat del funcionari. Així mateix és només espanyol el nom col·lectiu empresariado, copiat també en català. Professorat, com a nom col·lectiu, va generar per paral·lelisme alumnat, una altra paraula en –at que no apareix a cap idioma llevat de l'espanyol, i ara també circula estudiantat, a imitació, naturalment i com sempre, dels usos castellans.

L'ús d'aquests castellanismes ha estat promogut per les preocupacions per un llenguatge "no sexista", tema de què parlaré àmpliament més endavant. A més de castellanismes lamentables, aquests mots representen una fantàstica manera de desmanegar la llengua, com tots els recursos promoguts per aquella preocupació. Imaginem que del conjunt de lectors d'un diari ens posam a dir-ne lectorat; del conjunt dels rectors de les universitats, rectorat; del conjunt dels ecònoms, economat; del conjunt dels interns, internat; del conjunt d'autors d'escrits anònims, anominat, i del conjunts de campions de la trencadissa lingüística, campionat. Desfem-nos, doncs, de les dependències i diguem i escriguem els professors, els alumnes i els estudiants, com fan —i sense cap problema— la immensa majoria dels europeus.

Article publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 24 de gener de 2009.

Ja fa 15 anys de l'assassinat de Guillem Agulló

2008-12-18T09:31:00.006Z

Burjassot va retre ahir, 17 de desembre, al teatre Tívoli, un homenatge a Guillem Agulló als 15 anys del seu assassinat.

El 1993 assassinaren Guillem Agulló. La impunitat amb què actúa la dreta feixista a aquest país justifica que dels 14 anys de condemna, el culpable només en cumplira 4 (no oblidem tampoc que el 2007 anava com a número 4 de la llista de Alianza Nacional a Xiva de Bunyol). La família, els amics, els companys i la gent que lluitem per la llibertat no ens cansem de demanar justícia.

Burjassot va retre ahir un triple homenatge: als maquis de l'Agrupació Guerrillera de Llevant, a la família del jove militant comunista Miquel Grau i a les famílies de dues persones nascudes a Burjassot, Guillem Agulló i el poeta Vicent Andrés Estellés.

La Lluna en un Cove

2008-12-16T12:21:00.007Z

La Lluna en un Cove és una revista que recull històries inèdites de temàtica i gènere diversos, d'autors actuals d'arreu els Països Catalans. La publicació no rep cap subvenció, ni depén de cap organització ni té cap vinculació política. Es nodreix dels textos enviats pels autors i dels ingressos que genera la venda de la revista. Compta amb una sèrie de col·laboradors que hi treballen, mai millor dit, per amor a l'art, igual que l'editor, Lluís Miquel Pérez que és qui s'encarrega de seleccionar els millors textos.
Des d'ací, la meua gratitud a aquestes iniciatives que no tenen cap més objectiu que oferir-nos literatura, una bona estona de lectura en la nostra llengua. Avui dia costa de veure projectes d'aquesta mena, tan necessaris per a la pervivència de la nostra cultura al País Valencià.

Número 36 de la revista Lletres

2008-12-16T12:08:00.004Z

Número 36 de la revista Lletres en l'any Rodoreda.

SUMARI

Retrats en el mirall
Jordi Julià

Tot allò que encara som
Maria Muntaner

El Xino: un barri de vençuts
Xavi Sarrià: "Retrato la crua realitat per ajudar a canviar-la"
Laia Bruguera

Als marges de la dolça terra
Lluís Oliván

Per què parlem de persones madures i de persones immadures?
Joan Coderch

Kataluna Antologio. Una antologia de la literatura catalana en esperanto
Francesc Poblet

XXXVII Premis Octubre
Agnès Vidal

Martí de Riquer i Josep Benet, dos projectes catalans
Patrícia Gabancho

La decadència de Catalunya
Víctor Alexandre

Manual de lectura per conèixer el país dels escriptors perseguits
Laia Altarriba

Pere Calders i el joc dels secrets i les mentides
Joan Mañas

Actualitat sense dates de Josep Romeu
Vicenç Llorca

Estan tocant la nostra cançó
Pere Ballart

A tots alcança
Lluís Mata

Visca la República, mori el Borbó!

2008-12-11T11:10:00.006Z

Sembla que estem condemnats a demanar perdó per cada paraula i per cada acció. Si som quatre gats i ens passem la vida discutint per la bandereta i per defendre la llengua... per què tanta preocupació pel que diem o pel que fem? Ai, senyor... quin avorriment!

Ara, no em puc estar de dir-ho, des de Madrid, els inútils demanen el cap de Joan Tardà. Sí, inútils, perquè si treballaren com deuen i es dedicaren a fer el que en teoria deuen no tindrien temps a perdre creant malentesos. És curiós com les televisions van donar la notícia: treien Joan Tardà en el moment de dir la frase, ni un segon abans, i punt. Cap explicació, cap comentari. Evidentment qui no conega la història ho entendrà malament. El crit de Visca Macià, mori Cambó! que sonava pels carrers de Barcelona l'any 1931 no és punt de referència per als que decapiten ara Tardà. Abans de sacrificar la gent d'Esquerra, un poquet de cultura, senyors, una mica de lectura de la història del país... No em sorprén, sempre han actuat així.

Amb l'única cosa que s'ha equivocat Tardà és, al meu parer, en el terme 'metàfora'. A mi em sembla una clara (i intel·ligent, per cert) comparació entre Macià-República i Cambó-Borbons. Per arribar a una cosa cal que acabe l'altra. I que conste que els Borbons han fet molt més mal a aquest país que no pas Cambó.

El Suprem reconeix Filologia Catalana per a les oposicions a la Generalitat Valenciana

2008-12-03T09:52:00.003Z

Amb aquesta ja en són 20 les sentències que equiparen valencià i català.
L'última sentència del Tribunal Suprem espanyol reconeix Filologia Catalana com a titulació vàlida per a acreditar coneixements de valencià. La Conselleria d'Educació no pensa igual i continua negant l'equivalència. L'STEPV ja ha declarat que si aquesta vegada Conselleria no respecta la sentència estudiarà posar un recurs per prevaricació al conseller. D'altra banda, a la manifestació del passat 29 de novembre es va fer ben evident el recolzament popular a la petició de dimissió de Font de Mora. Ja se sumen a la petició partits polítics, col·legis, instituts, fins i tot al facebook han creat una causa que ja té el recolzament de 1022 persones: Font de Mora dimissió.

Exposició col·lectiva per la integració sociolaboral de les persones amb discapacitat

2008-12-01T17:49:00.005Z

Lluna, sal, sang, exili i sextina inèdita

2008-12-01T14:34:00.005Z

Si per a Maria-Mercè Marçal la poesia et porta a l'ull de l'huracà (afirmació amb la que m'identifique totalment) escoltar aquesta meravella de CD és justament fer aquest viatge. Música i poesia viatgen de la mà, acompanyant-se. Em quede amb la necessitat de clucar els ulls per poder gaudir al màxim, per poder-me trobar enmig d'aquest nou univers de música i poesia. Em quede amb la sensació de saber-me part de la processó que davalla a la plaça, d'identificar-me amb la serp cargolant-se entorn de la pomera, de sentir-me entre les notes musicals, entre les lletres de cada paraula pronunciada, de cada nota i paraula sentides.
Em sé corpresa de cada vers de Marçal i, en canvi, no em deixa de sorprendre el retrobament de sentir de nou la sal a la nafra, de redescobrir la poesia, i això és gràcies al meravellós treball de Concepció Ramió. Mai unes notes s'havien identificat tant amb unes lletres.

Isabel, Concepció: amb el temps també jo he sabut que l'aura de Maria-Mercè Marçal en la seua mort havia creat un solc misteriós i lluminós en la meua vida, el meu, però, no és un solc clos sino ben obert, com la nafra, que mai no es tanqui!

No hi ha cap millor regal que una sensació.
Gràcies per aquesta sensació de redescobrir la poesia de Marçal.
Gràcies per aquesta invitació a viatjar a l'ull de l'huracà.

Sextina inèdita

2008-12-01T14:04:00.000Z

15.1

Amor, no em deixaré créixer la trena
per esperar-te. Sents? Sota la pluja
no vull paranys de seda en els teus llavis.
T'esperaré a nit batent, sense ombra,
sense paraigua ni cabells, la lluna,
sola i amb mi, em coronarà de fulles.

Sola i amb mi, em coronarà de fulles
la solitud; llavors la meva trena
florirà amb l'esponera de la lluna
i, desnuant-se en cascadeig de pluja
s'abraçarà al teu cos, com si en fos l'ombra,
i farà el ple on granen els teus llavis.

No vull paranys de seda en els teus llavis
ni xarxa a la marea de les fulles.
Emboscada en els plecs de la teva ombra,
amor, no em deixaré crèixer la trena
per esperar-te: creixerà la pluja
i el meu desig, arrapat a la lluna.

Sense paraigua ni cabells, la lluna
l'hora i la sal creixeran als meus llavis.
T'esperaré, sense trena o amb pluja
al punt on tot canvia i on les fulles
obliden l'arbre, quan la tardor trena
aram i vent i el verd relleu de l'ombra

T'esperaré a nit batent, sense ombra
de tu: només l'empremta de la lluna.
Camí i atzar hauran segat la trena,
les arrels mortes, l'estigma dels llavis.
El cor més vell es fondrà entre les fulles
i avivarà les brases de la pluja

Per esperar-te, sents? sota la pluja,
sense esperar-te, em dic i et dic que l'ombra
-licorella d'oblit, cendra de fulles-
només és l'altra cara de la lluna
quan la tristesa du una rosa als llavis
Sense esperar-te em creixerà la trena.

T'esperaré, amb trena o sense pluja
i en primavera de llavis o d'ombra
la lluna ens trenarà amb cabells o fulles.

Sextina inèdita. Maria-Mercè Marçal.

L'escola: pública, única i valenciana

2008-11-30T19:02:00.005Z

València, 29 de novembre.

Queda algun dubte respecte la voluntat de la gent? Els cartells demanant la dimissió de Font de Mora hi eren ben presents, la gent n'està farta i no es va quedar a casa. Un èxit rotund. Supose que per a Font de Mora and friends seriem els mateixos quatre gats de sempre però la realitat és rotunda: volem l'educació pública, única i valenciana. Es pot dir més fort i en moltes més llengües però no més clar.

La Generalitat Valenciana tanca els repetidors de TV3 d'Alginet i la Llosa de Ranes

2008-11-28T13:56:00.004Z

Tenia una autorització judicial per a fer-ho des del juny i, per tant, no havia d'avisar ACPV · Afecta les comarques de La Ribera i La Costera

La Direcció General de Promoció Institucional de la Generalitat Valenciana ha tancat al matí els repetidors d'Alginet i la Llosa de Ranes. Amb això, els canals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) han deixat de veure's a bona part de les comarques de La Ribera Alta i La Costera, incloent-hi Alzira i Xàtiva. L'advocadessa d'Acció Cultural del País Valencià (ACPV), Mercè Teodoro, ha explicat a VilaWeb que la Generalitat tenia autorització judicial (jpg) per a tancar-los des del juny, però que no l'ha fet efectiva fins avui.

Teodoro reconeix que, amb l'autorització judicial a la mà, els tècnics de la Generalitat no tenien cap obligació de notificar-li quan tenien la intenció d'executar-la.

A quarts d'onze i a migdia
ACPV ha perdut el contacte amb el repetidor d'Alginet a quarts d'onze i, una hora i mitja després, amb el de La Llosa de Ranes. Un dels tècnics de l'entitat ha explicat que és just el temps necessari perquè el personal de la Generalitat s'hagi desplaçat d'un repetidor a l'altre. 'No pot ser ni un problema de xarxa ni de la distribució de la senyal', ha dit.

Els dos repetidors, titularitat de la Fundació Ramon Muntaner, permetien que uns 150.000 teleespectadors poguessin veure els quatre canals digitals de la CCMA.

Tres repetidors tancats
El d'Alginet i la Llosa de Ranes són el segon i tercer que tanca la Generalitat Valenciana. La nit del 10 de desembre va tancar el de La Carrasqueta, que reemetia la senyal de TV3 a Alacant. El jutge li va negar l'entrada als repetidors de Gandia, Castelló i València.

Font: Vilaweb.

Molta retòrica oficial i poques xifres d'ús real

2008-11-28T11:59:00.002Z

Amb aquest títol ha publicat Francesc Esteve (membre de la Mesa per l'ensenyament del valencià) un article d'opinió al Levante rebatint les declaracions de la senyora Concha Gómez, responsable de Política Lingüística de la Generalitat Valenciana. Segons Gómez, la política de la Generalitat amb la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià és "Una política d'èxit en la promoció de la llengua valenciana". I es queda tan ampla i tan tranquil·la.
L'article no té desperdici. Esteve ens dóna dades i xifres que no és capaç de donar la senyora Gómez, evidentment perquè no li convé reconèixer la inutilitat del govern valencià en aquest tema. Almenys té el valor d'admetre que ni sap valencià ni mai l'ha volgut aprendre. Una mostra més de la personalitat del PP valencià: posar al capdavant de Política Lingüística una persona que no té ni idea de la llengua que en teoria ha de promoure i defendre.

Segones Jornades Marçalianes

2008-11-27T20:08:00.004Z

Les Segones Jornades Marçalianes ja són a la volta de la cantonada. Sota el títol "Saba vella per a les fulles noves" (em sembla un títol encertadíssim, preciós per cert) i organitzades per la Fundació Maria-Mercè Marçal aquestes jornades reuneixen les estudioses, els estudiosos i els especialistes en l'obra de l'escriptora. Les Primeres Jornades Marçalianes van tindre lloc el 2007 sota el títol "Llavor de cant, lluita en saó" el 18 i 19 de maig a la Biblioteca Vapor Badia, a Sabadell. Aquest any les jornades seran al Palau Robert de Barcelona els dies 12 i 13 del proper mes de desembre i comptaran amb les intervencions, entre d'altres, de Lluïsa Julià, Neus Aguado, Carme Riera i Montserrat Abelló. Tot un luxe per als qui estimem la literatura poder escoltar aquestes professionals parlant de Maria-Mercè Marçal.

Moments dolços

2008-11-27T11:10:00.007Z

Per iniciativa de la meua companya Almudena, ací estan els meus 6 moments feliços:

- Jugar al parxís fent glopets de patxaran amb els amics. Sí, ja estem a la trentena però resulta molt divertit això de menjar-se les fitxes els uns als altres!
- Que la meua parella em tape amb la manteta quan m'adorm al sofà sense adonar-me'n.
- Que un amic em porte un regal de sorpresa, perquè sí, i que l'encerte plenament.
- Que els meus pares s'emocionen per mi quan els conte coses que m'emocionen a mi.
- Rebre un missatge dels meus germans a meitat matí.
- Que comptem amb mi per a l'organització de la presentació d'un CD en homenatge a Maria-Mercè Marçal. Aquest és un dels moments més feliços fins el moment (espere que el substituesca els dies de presentacions!).

Crec que he escollit bé. La veritat és que últimament he tingut moments feliços de veritat. Com que els moments tristos també hi són, els feliços es valoren més!

De qui és el torn ara?
De Maria: Ull de Poll
Ale, Maria!

PLATAFORMA UNITÀRIA CONTRA LES VIOLÈNCIES DE GÈNERE

2008-11-26T18:12:00.007Z

MANIFEST

[...]

Volem sensibilitzar la ciutadania

Desvetllant les creences i els estereotips culturals que sustenten la violència vers les dones i que es transmeten de generació en generació.

Posant de manifest la necessitat de mesures de prevenció educatives i socialitzadores que aturin aquesta violència.

Mostrant la nostra posició ferma sempre a favor de les víctimes i de les persones i dels col·lectius que les recolzen i en contra els maltractadors.

Potenciant la denúncia dels casos de maltractaments que són a prop nostre, ajudant a trencar el silenci.

Exigim TOLERÀNCIA ZERO ALS MALTRACTAMENTS

1. L’EFECTIVITAT I L’EFICÀCIA DE LA LLEI INTEGRAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE.

2. JUSTÍCIA RÁPIDA I EFICAÇ PER A LES DONES MALTRACTADES.

3. ESPECIALITZACIÓ DELS RECURSOS I FORMACIÓ DE PROFESSIONALS SEGONS L’ESPECIFICITAT SOCIAL I CULTURAL DE LES DONES.

4. ATENCIÓ A TOTES LES DONES IMMIGRANTS.

5. EDUCACIÓ I SOCIALITZACIÓ PREVENTIVA DE LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE.

6. ACCIÓ PREVENTIVA DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ.

7. SUPERACIÓ DELS ABUSOS EN L’ÀMBIT LABORAL.

PROU VIOLÈNCIA

2008-11-25T23:59:00.001Z

Incident lingüístic a Crevillent

2008-11-25T20:00:00.006Z

Podreu trobar el text ací i tots els missatges que li van enviar a Víctor A. també. Quanta ignorància...

"El passat 30 de maig, convidat per la secció local d'Acció Cultural del
País Valencià , vaig ser a Crevillent, Baix Vinalopó, per presentar el meu
llibre Nosaltres, els catalans. Va ser un acte exquisit, ple de gent
hospitalària i encantadora, amb la immigració com a eix central, durant el
qual van sorgir les mateixes preocupacions que sorgeixen arreu dels Països
Catalans: la necessitat
de tenir un Estat propi com a única solució de supervivència en un món
globalitzat i la importÃ ncia de la llengua com a factor d’integració dels
nouvinguts. L’endemÃ al matí vaig baixar al bar de l’hotel a esmorzar
abans que em vinguessin a recollir per anar a Alacant i vaig demanar un
cafè amb llet a l’única cambrera que hi havia a la barra, una noia
romanesa que, segons vaig saber després, fa anys que viu a Crevillent:

---Un cafè amb llet, si us plau.
---¿Cómo?
---Un cafè amb llet.
---Será un café con leche posant émfasi en les paraules “con leche”.
---‘Es el que he dit: un cafè amb llet.
---A mi me habla en español.
---És una ordre?
---A mi me habla en español.
---No, jo parlo en catalÃ .
---No le entiendo y no tengo porque hablar catalan.
---Aleshores, si no m’entén, com és que respon tot el que dic?
---Usted tiene la obligación de hablar en español porque estamos en España.

Quan l’interlocutor diu aquesta frase que és el recurs de la impotència-
És el moment de somriure i marxar, perquè ja hem guanyat. Tot espanyolista
la té sempre al cap, però la reserva fins que se sent contra les cordes.
Jo no vaig marxar perquè, tot i que la meva interlocutora no va deixar de
desqualificar-me, em va acabar servint el cafè amb llet. El problema és
que en el bar -que no és només per als clients de l’hotel- hi havia mitja
dotzena de persones més, entre les quals una parella de la Guàrdia Civil,
i totes es van revoltar contra mi. Primer ho va fer un home que hi havia
al meu costat dient-me que “Estamos en España” i que jo tenia l’obligació
de parlar en espanyol perquè el català , el basc i el gallec només són
oficials “en sus comunidades”. Vaig respondre-li que érem a Crevillent i
que, en parlar en valencià , estava parlant la llengua de Crevillent.
Aleshores es va veure obligat a recòrrer als despropòsits: que la llengua
de Crevillent és l’espanyol, no pas el valencià , que el valencià és una
llengua diferent del català i que el nom de Crevillent és Crevillente.
Així és com consta, per cert “Crevillente”, en els sobrets de xampú i gel
de bany de l’hotel. Hotel Las Palmeras, es diu.

No hi ha dubte que va ser un cafè amb llet molt accidentat, el meu,
perquè la cambrera, cercant amb la mirada la complicitat dels guàrdies
civils, em deia que “hablar en español es una cuestión de educación y
usted no tiene educación”. Naturalment, vaig haver de dir-li que l’única
persona mancada d’educació era ella per negar-se a entendre la llengua del
país on viu des de fa anys. Aleshores, abrandant-se per damunt de la
barra, em va dir: “Váyase usted a la mierda”. Per sort, els insults no em
fan ni fred ni calor. Tant els verbals com els escrits. Trobo que són
l’expressió de la impotència. Això no vol dir que no estigués nerviós, és
clar que ho estava. El meu tren cap a Barcelona sortia d’Alacant en una
hora i mitja i si els guàrdies civils volíen fer-me la guitza era evident
que el perdria. Finalment, com no podia ser de cap altra manera, van
intervenir dient-me que tenia l’obligació de parlar en espanyol. Jo, però,
els vaig respondre que no, que no en tenia l’obligació perquè era al meu
país i perquè la llengua que parlava era oficial al País ValenciÃ . També
els vaig recordar l’article 14 de la seva Constitució, que diu que ningú
no pot ser discriminat per raó de naixença. Després s’hi va afegir el
guàrdia jurat de l’hotel, que es pensava que m’insultava dient-me
“charnego” mitja dotzena de vegades, cosa que em va obligar a respondre-li
que les seves paraules indicaven un alt nivell de racisme. Però no
m’escoltava. També s’hi va afegir el seu company, que em va dir que els
racistes érem els catalans. Arribats aquí, era evident que la discussió
havia entrat en un atzucac. Vaig tornar a la cambra, vaig agafar la maleta
i, quan van arribar els companys d’Acció Cultural, me’n vaig anar. Va ser
una situació molt desagradable, aquella, perquè res no hauria passat si
jo, en lloc de parlar en català , ho hagués fet en francès o en alemany,
per exemple. En aquest cas, la cambrera hauria fet mans i mànigues per
entendre el significat de “café au lait” o “kaffee mit Milch”. Però,
acostumada com estava que els catalanoparlants sempre demanem perdó per
existir -talment com ho faria un negre avergonyit de la seva pigmentació-,
els racistes espanyols es van revoltar contra mi i em van considerar un
“negre” insubmís. I tot per un simple cafè amb llet. Vull remarcar, per
altra banda, que vaig parlar en català en tot moment, cosa que demostra
que m’entenien perfectament i que els guàrdies civils -fins i tot quan els
deia que era català, no pas espanyol- es van comportar amb més correcció
que la cambrera i que els guàrdies jurats. De fet, si vaig sortir-ne ben
parat, malgrat que eren sis contra un, va ser per la serenitat que em
donava creure fermament en el que deia. Ells odiaven el meu país i la meva
llengua, però jo em defensava amb tant convenciment que es van
desconcertar i es van amansir. Si, en canvi, m’hagués mostrat vacil•lant o
intimidat, ells s’haurien envalentit i aquesta seria ara la crònica d’un
fracàs. Per això els estic agraït, perquè em van ensenyar que poques coses
inspiren tant de respecte com el respecte que una persona sent per ella
mateixa."
Víctor Alexandre

Quan era més jove em feien tanta ràbia aquestes coses que sentia un nuc a la gola i moltes vegades plorava d'impotència. Ara, a més de ràbia i impotència sent llàstima, molta. Em posa molt trista llegir coses així. Per això em reafirme en les meues conviccions cada dia, per això sempre recolzaré actituds com la de Montserrat Abelló i Vicent Partal (següent entrada).

Jo no entenc el castellà

2008-11-25T19:48:00.001Z

Em faig ressó d'un escrit publicat per Vicent Partal:

"Gràcies, senyora Abelló.

Dissabte passat (29 d'octubre). Assaig del lliurament dels Premis Nacionals de Cultura. 'Nacionals' i de 'Cultura' en la mateixa definició, ep! El qui porta el sarau, vés a saber per què, demana si cap dels premiats o dels presents no entén el català. Un, un de tots, diu que no l'entén, i des d'aquell instant l'assaig passa a la llengua del país veí. Tot d'una, emperò, la senyora Abelló, Premi Nacional, alça la mà i diu: 'Jo no entenc el castellà'.

Sorpresa evident. Estem acostumats a no protestar, a callar com si res, com si la nostra dignitat no fóra important, sinó accessòria. Sorprèn, sembla, que algú es comporte, simplement, amb dignitat, sense escarafalls, però també sense deixar-se aixecar la camisa ni assumint el paper de colonitzat sense drets. Potser per això l'assaig continua en espanyol amb la flor i nata de la cultura catalana, com si no hagueren oït la senyora Abelló. Amb un detall afegit: cap dels premiats de la cultura nacional no se suma a la protesta.

I malgrat tot, malgrat el silenci i la mala educació evident, aquella dona de cabells blancs i de mirada espurnejant, la senyora Abelló, poetessa, amb la força i la raó que li dóna haver aguantat dècades de misèria i d'opressió torna a dir amb tanta senzillesa com rotunditat: 'He dit que jo no entenia el castellà'. I, ara sí, ara aconsegueix que els organitzadors tornen a parlar com parlen tots els presents a la sala menys un.

Em lleve el barret, senyora."

Ja sentia respecte i admiració per Montserrat Abelló des de fa molts anys per la seua poesia i per la tasca de traductora (entre molts altres ha traduït Sylvia Plath), a més, és clar, de l'Homenatge a Maria Mercè Marçal... el currículum de la senyora Abelló és impressionant, increïble, altre dels tresors de la Literatura Catalana. Ara però, ens ocupa altre aspecte de l'escriptora. I aquest aspecte de la seua personalitat que ens mostra es digne de reverenciar. Aquesta actitud seua és la que deuríem tindre tots els catalanoparlants. Ja està bé de sentir-nos culpables i demanar permís per parlar en la nostra llengua. Em sume totalment a l'agraïment a Montserrat Abelló de Vicent Partal.

Moltes gràcies, Montserrat Abelló.

Forasters

2008-11-25T13:30:00.005Z

De nou i per fi, Ventura Pons al cinema adaptant una obra de Sergi Belbel. Quina meravella per al cinema aquesta relació.

Ventura Pons ens torna a fer sentir el cor a la gola amb el seu últim treball, Forasters. En aquesta pel·lícula, protagonitzada pels magnífics Joan Pera (per primera vegada al cinema) i Anna Lizaran, retracta amb veu crua els problemes d'una família, motiu o no de l'arribada de forasters al pis de dalt. La immigració és el tema central d'aquesta pel·lícula, aquesta vegada vista des de les persones que reben els "forasters".

El proper divendres 25 de novembre és l'esperada estrena.

Premi d'Actuació Cívica Lluís Carulla per a l'ontinyentina Empar Granell

2008-11-25T13:22:00.006Z

La mestra ontinyentina, fundadora de la Coordinadora de la Vall d'Albaida per la Defensa i Ús del valencià, va rebre dimecres 19 de novembre un dels Premis d’Actuació Cívica que lliura anualment la Fundació Lluís Carulla en un acte celebrat al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. Granell intervingué en nom de tots els guardonats amb el Premi d'Acció Cívica, amb un discurs que reivindicava el treball quotidià, des de baix, al servei del país i de la gent, amb cites de Joan Fuster i Carles Salvador.

Lluna, sal, sang, exili i sextina inèdita

2008-11-20T23:17:00.003Z

L'Espolsada llibres serà el marc per a la presentació del Cd Lluna, sal, sang, exili i sextina inèdita, Núria Candela diu Maria-Mercè Marçal. Una producció d'Isabel Casas i Concepció Ramió, musicada per aquesta última. Tinc la sort de tindre un Cd editat per Zanfonia: Poesia i Edicions 62 amb les veus d'Ester Formosa, Anna Güell, Lluïsa Mallol i Cesca Piñón recitant Maria-Mercè Marçal amb música de Chopin interpretada per Josep M. Escribano de fons. Quina meravella. Des que tinc aquest Cd que sempre he pensat que seria un autèntic plaer sentir-ne un de nou, amb noves veus, nova música i altres paraules de la poetessa. Quina sorpresa la meua quan he llegit a la pàgina de l'Espolsada Llibres que fan la presentació d'aquest tresor justament divendres 21 d'aquest mes! Perquè la poesia de Marçal és un tresor de la literatura catalana. Un tresor amb totes les lletres: quan el trobes et deixa tan meravellada que no el pots deixar anar, ha de ser teu, t'embruixa per sempre més.

Des de ben xicoteta he volgut ser escriptora. Tothom tenim somnis. Escrivia contes, novel·les més bé curtetes, poesies... que encara guarde i que no ha llegit gairebé ningú. Quan vaig llegir per primera vegada les poesies de Maria-Mercè Marçal vaig ser conscient de la impossibilitat de gosar escriure poesia. Em vaig sentir inútil davant tanta sinceritat, tanta emoció, tanta imatge descrita, tant d'odi, tant de dolor, tanta vida... Quan algú escriu com ho fa Marçal és impossible ni tan sols acostar-se, semblar-se.

Un 5 de juliol de l'any 1998 la vam perdre. Recorde molt bé el moment de llegir la notícia, la sensació d'haver perdut algú estimat... va ser molt estrany. I tant que no la coneixia en persona! mai no vaig parlar amb ella, mai no la vaig veure... però la vaig llegir i llegir, i llegir... i la sensació de proximitat que es pot arribar a sentir és brutal. Recorde que vaig pensar: no escriurà més!! I aleshores vaig decidir que havia d'escriure. El que fos, novel·la, conte, poesia... perquè el que ella ha influenciat en mi ho ha de saber el món. Malauradament resten al calaix, amb la meua vergonya, algun dia em faré avant.

El món no ha d'oblidar qui era Maria-Mercè Marçal. Gràcies a persones com Isabel Casas, Concepció Ramió, Núria Candela i la gent de l'Espolsada Llibres és possible. Des d'ací, moltes gràcies de part d'una lectora totalment incondicional. Gràcies.

Paper de Vidre

2008-11-20T22:00:00.002Z

Coberta de Marc Torrent per al núm. 50 de Paper de Vidre.

Ja podem gaudir del número 50 de la revista Paper i Vidre. Podria parlar-vos un poc de la revista però ningú millor que els autors per definir-la: "Paper de Vidre és una revista digital cultural eclèctica que pretén ser un punt d’acollida per a nous enfocaments (tant formals com conceptuals) de l’expressió escrita sobre diverses temàtiques que basculen des de les diferents disciplines culturals (cinema, literatura, música...) a les diverses problemàtiques socials, i que normalment són difícils de trobar en els grans mitjans de comunicació. S’hi inclouen reportatges, entrevistes, relats curts i articles d’opinió sobre temes molt diversos."

Dos són els protagonistes d'aquest 50é número: Joan Sales i Mercè Rodoreda.

Mercè Ibarz, sota el títol "El pensament fermat de Joan Sales", va entrevistar el 1980 l'escriptor. L'entrevista fou publicada al número 67 de L'Avenç, el 1984. Amb motiu del 25é aniversari de la mort de Sales, Paper de Vidre reedita l'entrevista.

Jordi Cornudella, escriptor i editor, ens presenta el pròleg a La mort i la primavera de Mercè Rodoreda. Cornudella ha preparat una edició de la Narrativa Completa de l'escriptora, que eixirà a la venda a principis de desembre.

Només cal que cliqueu a l'enllaç per gaudir de la lectura! I només calen uns segons per subscriure's...

Última sessió TIC

2008-11-20T21:30:00.001Z

Foto de Maria Guasp. D'esquerra a dreta: Toni de la Torres, Maria Guasp,

Joan C. Mayans, Sílvia Ureña, Almudena Adame i Àngels Gimènez.

Bona cloenda de sessió i d'assignatura. La veritat és que realment he aprés molt! Ja tenia el cuquet del blog al cos i havia fet algun intent però ni de bon tros amb tot el material que hem aprés a utilitzar en les sessions de l'assignatura de les TIC. No tot hi és, clar, a poc a poc ja aniré ampliant. La qüestió és que aquesta assignatura ens ha obert les portes al món dels blogs i dels wikis i si no tots, part de nosaltres de segur que continúa amb la tasca encetada. Jo ja dic que sí.

L'última sessió ha sigut d'introducció als wikis. Veig d'una utilitat increïble els wikis a nivell educatiu, poden donar molt de joc tant en la relació mútua professor-alumne com la possibilitat de creació d'un wiki informatiu destinat als alumnes. Amb el wiki que he creat pretenc crear un espai de Filologia Catalana on es puguen trobar materials de llengua i literatura, treballs d'investigació i enllaços. La idea és contagiar la iniciativa a alguns dels meus antics companys de carrera (i com diria algú "i tan amics") que són professors i crec que els agradarà, a veure qui s'apunta i ho tirem avant. La idea em sembla molt atractiva perquè a més de ser el punt de trobada per a tot un recull de material de llengua i literatura pot donar peu a ser la base per a la creació de treballs d'investigació dels alumnes. En un principi he pensat que seria una manera perfecta de posar en comú tot el material de la carrera que tenim entre nosaltres però després, escoltant els companys i a Toni, he pensat que els alumnes el podrien utilitzar com a material per a possibles propostes de treball o inclús que els professors els encarregaren els treballs ja pensant en què el material l'han de treure del wiki.

Encara que a nivell visual no són gens atractius supose que ja aniran millorant-los igual que han fet amb els blogs. Pel que comentaven Toni i Almudena a la classe d'avui, abans els blogs no et donaven opció de retocar imatges sinò que havies de conèixer una mica de llenguatge html almenys per poder canviar-ho des del mateix enllaç abans de penjar-lo al blog. Ara això ja és impensable i només parlem d'un parell d'anys de diferència. Estic convençuda que amb els wikis passarà igual: amb el temps seran molt més accessibles i tindrem més opcions on triar.

Com deia abans, a nivell educatiu veig el wiki d'una utilitat increïble. Però jo no sóc professora. Intente ser correctora lingüística i m'encantaria dedicar-me també a la investigació, deixant de banda el somni de ser escriptora; en fi... Al que anava: de moment no veig clara la utilitat d'un wiki en el meu cas. Veig molt més útil un blog per totes les opcions que tenim a l'abast. També és cert que la meua experiència amb els wikis tot just ha començat avui i em sembla un poquet injust jutjar-los sense conèixer-los una miqueta més. Vos deixe de moment la meua primera impressió respecte wiki-blog però em compromet a indagar un poc més al món dels wikis amb la iniciativa que vos he explicat més amunt.

Bloc o blog?

2008-11-18T18:38:00.001Z

En una conversa amb un amic m'he adonat que mentre jo feia referència al meu blog ell en feia al bloc. És una qüestió resolta per al Termcat que s'ha decidit per bloc però la discussió terminològica és al carrer.

Des del principi de l'ús de la paraula sempre he usat blog perquè veia evident l'adaptació fonètica i també que no havíem de fer l'adaptació gràfica. D'igual manera que escrivim pedagog, mag, biòleg, pròfug... les oclusives finals en català ensordeixen i no per això les adaptem gràficament.

La segona raó també la vaig veure evident en llegir una sèrie d'articles sobre la qüestió i era l'etimologia de la paraula. Blog ve de l'escurçament de la paraula anglesa weblog, formada per la composició web (pàgina web) + log (registre). Partint d'ací, la majoria de llengües han adoptat el terme, car amb l'adaptació fonètica en cada cas. En canvi, bloc té altra etimologia i altre significat (un bloc és fet de paper, no pot ser sinònim de blog perquè són coses molt diferents).

La qüestió és controvertida. El Termcat ha decidit però hi ha molta gent que no comparteix la decisió. Un dels motius que addueixen és l'ús extés que ha fet la gent. És clar que la societat és qui determina l'evolució d'una llengua però que jo sàpiga mai ha decidit la normativa. Per aquest motiu existeixen acadèmies, instituts i professionals que s'hi dediquen. No crec convenient deixar en mans dels parlants la decisió de la normativa.

Deixe amb el títol de l'entrada l'enllaç a un article de Gabriel Bibiloni, amb bastant més autoritat que jo per donar una opinió al respecte.

25 anys d'incompliment de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià

2008-11-18T17:18:00.002Z

COM SONA!

És una realitat. Com diu F. Esteve "era una llei de mínims i s’ha aplicat de manera mínima". I així continuem. La societat valenciana, millor dit, part de la societat valenciana fa gràcies amb què els valencians som la societat del meninfot. Són feliços i que no eks vagen amb "cuentos". Hi ha qui accepta que és així, que se sent feliç així i que el deixen en pau. No amb eixes paraules, clar, les paraules serien més o menys: "No mos fareu catalans. Deixeu-mos en pau. Som valensians i parlem valensià". Ja hi som!

Tinc 30 anys i estic orgullosa de dir que jo no sóc de la societat del meninfot ni ho he sigut mai. Sóc valenciana de nació catalana. I no, no em sent espanyola. I menys quan es burlen de nosaltres amb lleis llimosna, amb lleis per fer-nos callar un ratet i tindre'ns entretingudets. A mi no m'agrada fer llàstima ni que em donen llimosnes. Vull el que és meu i el que em meresc. I els valencians tenim el dret de ser valencians i ens mereixem ser valencians. No discutiria amb ningú que també se senta espanyol si primer se sent valencià i lluita per això. Ara, això sí, jo amb un valencià que se sent primer espanyol que res no vaig ni a girar la cantonada. Per culpa de gent així estem com estem.

Després diuen que si els catalans amunt o avall. Els catalans tenen la gràcia de sentir-se catalans per damunt de tot i lluitar pel que són. Sempre ho han fet. Quan els toquen el que és seu s'uneixen i lluiten junts. I nosaltres som els meninfot? Em negue.

Per si algú gosa dir que no respecte l'opinió d'altre, diré que el respecte es guanya. I tots els valencians que pretenen contraposar-nos uns amb altres amb la historieta de sempre de si no mos fareu catalans i la mare que els va parir ja ho tenen bé, no es mereixen el meu respecte. I no demane disculpes. Ja està bé. Que ens en donen per dreta i esquerra i ací estan els de sempre tocant les castanyes amb el català i els catalans, ja està bé, home, ja està bé. Que ara no toca. Els catalans aquest problema no l'han tingut des del franquisme i hi ha catalans que se senten espanyols, n'he conegut, però primer són catalans. Que nosaltres el problema el tenim a casa, ja està bé de marejar la perdiu i mirar cap a altre lloc.

Ser Joan Fuster

2008-11-16T12:28:00.001Z

"Ser Joan Fuster" és el títol de documental sobre Joan Fuster que s'ha presentat a València. Aquest documental presenta la figura de l'escriptor de Sueca. Escriptor, poeta, assagista...

Valencià de nació catalana.

No crec que fòra conscient que els seus escrits avui dia serien tan actuals. Quasi qualsevol escrit de Fuster agafat avui dia és totalment actual. No em referisc als poemes o els escrits, intemporals per altra banda. Em referisc als assaigs sobre política, a les definicions del Diccionari per a ociosos. Escrivia la realitat dels 70 i no era conscient que podríem llegir eixos textos l'any 2008 i que tingueren el mateix sentit, les mateixes reivindicacions, les mateixes queixes... és trist veure que hem anat enrere.

Que el passat siga actual no és bona senyal.

Ressenya I: del.icio.us

2008-11-14T20:41:00.000Z

Navegant per aquestos mars internàutics he conegut algunes utilitats per als blogs. Alguns em semblen pràctics i d'altres més divertits o entretinguts que altra cosa. Sense dubte, tots curiosos.

El comptador em pareix interessant perquè saps de segur quanta gent ha entrat a veure el blog, encara que no deixen missatges. D'altra manera no seria possible saber-ho. Una altra utilitat que em sembla interessant també és el cercador. Malauradament només l'he trobat en castellà, supose que en algun lloc deu haver-ne en català. El calendari és una opció que no veig molt útil perquè tothom tenim agenda, correu electrònic, etc on podem tindre el nostre, aleshores no veig gens pràctic tindre'l al blog també. Hi ha d'altres utilitats que són més per diversió que per altra cosa, com el rellotge (em semblen divertits certs dissenys, fins i tot això diu alguna cosa de la persona que fa el blog), els mapes (em resulten curiosos, però no molt útils, la veritat) i les enquestes (aquestes poden ser per diversió com la que he posat jo de cinema o de temes més seriosos com la política o inclús temes lingüístics per resoldre).

El que he considerat més interessant dels que tinc al blog és del.icio.us. Em sembla molt pràctic poder tindre tots els enllaços que ens vinguen en gana sense haver d'ocupar espai al blog. Els podem organitzar per tags que van elaborant-se a mesura que els anem introduint. Del.icio.us és fidel a la consideració d'utilitat, és útil. En el meu cas, per exemple, supose que estaré un temps introduint entrades o enllaços al blog i, després d'aquest temps, pretenc passar els enllaços que menys utilitze a del.icio.us perquè no els vull perdre de vista però tampoc vull que em resten lloc per a altres que possiblement en eixe moment empre més.

Possiblement a mesura que conega més aquest món tinga a l'abast més utilitats que de moment no conec. Si en eixe moment tinc a la mà alguna opció que considere més útil que del.icio.us ho faré saber.

Ressenya II: Blog CAMPANYA PER LA RESTITUCIÓ DE LES SENYERES DEL SALÓ DE CENT

2008-11-14T20:12:00.002Z

He decidit fer aquesta ressenya per donar una mostra de la part reivindicativa que tenen els blogs. Com ja vam comentar a classe, els blogs van nàixer amb un objectiu de diari personal de bitàcora i, com tot, evoluciona. I aquesta evolució cap a la reivindicació m'agrada. La mata de jonc pren una altra cara amb les noves tecnologies i ens hi busquem per buscar recolzament. Aquest blog és justament això, un intent de reunir una mata de jonc amb un motiu: que retornen les senyeres al Saló de Cent.

Quan entrem al blog ens trobem amb dos "feeds": un per a les entrades i altre per als comentaris. Una fotografia il·lustra com era abans el Saló amb les senyeres penjades. A la barra de la dreta trobem tres ítems amb els seus corresponents enllaços. Al primer, "arxius", trobem només octubre i novembre, cosa que ens indica clarament que el blog és recent. Al segon, "Categories", enllaçarem amb totes les categories de les entrades al blog, que són: 'adhesions d'entitats' (1), 'adhesions personals' (1), 'campanya' (61) i 'Història del Saló de Cent' (1).
Al cos del blog ens presenten el motiu de la reivindicació i l'enllaç al formulari d'adhesió al manifest. El manifest, sencer, el trobem justament després del formulari. Cap al final del manifest podem comparar amb dos fotografies com era el Saló amb les senyeres i com és ara sense elles.

Per acabar tenim 104 Respostes cap a “CAMPANYA PER LA RESTITUCIÓ DE LES SENYERES DEL SALÓ DE CENT” i un formulari per emplenar amb la nostra opinió si volem.
És un blog senzill pel que fa a continguts, enllaços... no té calendari, ni rellotge, ni comptador de visites, ni un munt d'enllaços a la barra de la dreta... l'estil és bastant senzill també, elegant però sense cap intenció de ser visualment bonic. És un blog fet amb un únic objectiu: demanar a qui corresponga que restituesquen les senyeres al Saló de Cent, amb un manifest que ho justifica i recull de firmes.

El que pretenia amb aquesta ressenya era mostrar un blog diferent als que estàvem tractant fins ara. Pense que és una manera d'arribar a més gent, que no anul·la els altres mitjans (televisió, premsa, ràdio, publicacions) però sí ajuda i crec que molt a difondre aquest tipus de missatges. De rebot, també facilita a la gent dir la seua, cosa que no podem fer amb les notícies de la televisió, a un programa de ràdio o amb les publicacions.

La guerra contra Cuba

2008-11-14T20:01:00.001Z

No vaig a fer cap assaig sobre la política a Cuba o contra Cuba. Aquest vídeo aclareix bastant el tema del bloqueig contra Cuba. No calen paraules, doncs.

LA GUERRA CONTRA CUBA
Cargado por CUBA_SOCIALISTA

Deures de la 2a sessió de l'assignatura TIC

2008-11-14T11:18:00.000Z

Ací teniu una xicoteta llista de tot el que he treballat referent a la 2a sessió de l'assignatura de TIC. Tot el material l'he extret de la wiki del Màster que ha elaborat Toni de la Torre.

- Com podreu veure a la vostra dreta, he posat un rellotget que em sembla divertit i he elaborat una enquesta mitjançant Polldaddy sobre quina considereu què és la millor peli del llistat.

- He obert un compte a del.icio.us he creat el meu llistat de bookmarks i els he organitzats per tags. Ho he enganxat a la barra de la dreta també.

- A Tagzania he creat un compte i he afegit algunes localitzacions importants en la meua vida.

- Com podreu veure més avall he obert un compte a Google Calendar i he afegit el meu calendari (que posteriorment he tret perquè no em convenç).

- He configurat la meua pàgina de iGoogle (he afegit gadgets) i també he creat una pàgina amb Google Page Creator, on he escrit la primera entrada. A l'entrada he adjuntat una presentació de diapositives feta amb les fotos que he penjat a Picasa (un àlbum de fotos de les meues vacances d'estiu. He escollit les fotos menys personals, les de paisatges i motius. A mesura que em familiaritze amb tot açò supose que m'hi sentiré més còmoda. He localitzat cada foto al mapa).

- M'he fet seguidora dels blogs de tots els companys del Màster i del professor per estar al dia en les entrades i canvis que facen.

- He classificat els 135 recursos del llistat proposat en temes a la barra de la dreta.

- En l'entrada justament anterior a aquesta he penjat un vídeo que prèviament he baixat de Daily Motion.

- També he inclòs un "buscador" (està en castellà, el buscaré en català) que he tret del blog Ayuda para el blog.

Com diuen: per a mostra un botó. Millor que explicar la teoria i el que he entés o no, he passat a la pràctica.

Que parezca un accidente

2008-11-12T17:48:00.000Z

L'última pel·lícula de Gerardo Herrero, amb Carmen Maura i Federico Luppi.

MSN Vídeo > Inicio > por fecha > página 1

Només la veja hi escriuré més que siga cinc cèntims. Una pel·lícula d'humor negre és sempre agraïda, i més si et trobes amb Federico Luppi!!

Classe de TIC amb Toni de la Torre

2008-11-07T13:35:00.000Z

Dimecres passat, dia 5 de novembre teníem la primera classe amb Toni de la Torre, quarta de les sessions de l'assignatura de les TIC. El primer exercici que havíem de fer era obrir un Blog (jo empraré aquest mateix) i fer una entrada comentant la classe. El que vaig a fer jo en lloc de fer un comentari és passar a la pràctica del que vaig aprendre:

- He enllaçat el títol d'aquesta entrada amb el wiki de l'assignatura. Wiki al que he accedit i m'hi estic familiaritzant (he entrat i he afegit l'URL del meu blog).

- Seguint el consell de Toni de la Torre he afegit les etiquetes dels missatges que escric. D'aquesta manera és molt més fàcil accedir a les entrades per grups. Jo tinc, de moment, les següents etiquetes: dones, pensaments, poesia, màster, literatura. A mesura que escriga de segur que augmentarà la llista (una de cinema hi haurà segur).

- He afegit Mr Wrong. Veig molt còmode poder tindre a l'abast tants enllaços com vullgam. Em va agradar la idea i per això ho he afegit al blog.

- He afegit un comptador de visites. Així, encara que ningú deixe cap missatge, sabré si hi ha algú que entra o no!

- A cada entrada que tenia ja escrita he adjuntat una foto que prèviament he baixat de Flickr.

- He decidit limitar el blog a uns pocs ítems que coincideixen amb les etiquetes.

- He organitzat els enllaços per temes, abans els tenia tots en una mateixa llista. Poc a poc aniré afegint-ne més.

Després de la classe de dimecres passat em va quedar la sensació d'haver aprés molt en poc temps però no ha sigut fins que m'he posat a fer coses que m'he adonat que realment ha sigut molt i de molt profit.

pensaments

2008-10-31T14:51:00.000Z

Plou. No sé dir si massa o si massa poc. Em pregunte per què no estudien com recollir tota la que es perd i deixen de dir bajanades respecte el "agua para todos". Els camps de golf sí ten

en prou aigua? o en cal més? Sobra la ironia dels camps i del camps. I sí, ho he posat en minúscula conscientment. Les majúscules deurien ser com el respecte, que s'ha de guanyar.

La paraula de la veritat

2008-10-31T12:58:00.000Z

La paraula de la veritat
és un vers en l'arena.

La mar guarda els meus secrets
però plouen espases
perquè la núvia en l'eterna joventut
és un ocell d'ales fugisseres.

Les espases són l'espurna
que ha d'encendre la foguera
i el meu clam s'aixeca al cel
com una poderosa flama.

Dipòsit traït, espases que traeixen.
El foc tot ho purifica.

Deixa d'escriure a l'arena...
els ocells volen banyats!

Combinacions

2008-10-31T12:47:00.000Z

A Enric S.
La memòria com a símptoma
de literatura urgent
és una oportunitat constant,
una pèrdua de les depuracions
de la ciutat enemiga
de l'escriptor de Sueca.

A la lluna de València
les barreres de paper
fetes amb llibres tancats
són paraules i sentits
la consciència de l'objecció
i el Destí d'Escriptor.

Noves modalitats ecològiques
dels misteris del verb.
Tenir i no tenir.

Un anar i tornar
d'expulsions i refugis.
... vosté perdone...

Sylvia Plath

2008-10-27T15:16:00.001Z

Un 27 d'octubre com avui però de l'any 1932 naixia Sylvia Plath. Escriptora com poques, malaurada com algunes de les millors, ens va deixar poesies tan desgarradores com aquesta:

"Daddy"

You do not do, you do not do
Any more, black shoe
In which I have lived like a foot
For thirty years, poor and white,
Barely daring to breathe or Achoo.

Daddy, I have had to kill you.

You died before I had time–
Marble-heavy, a bag full of God,
Ghastly statue with one gray toe
Big as a Frisco sealAnd a head in the freakish Atlantic
Where it pours bean green over blue
In the waters off beautiful Nauset.
I used to pray to recover you.
Ach, du.
In the German tongue, in the Polish town
Scraped flat by the roller
Of wars, wars, wars.
But the name of the town is common.
My Polack friend
Says there are a dozen or two.So I never could tell where you

Put your foot, your root,
I never could talk to you.
The tongue stuck in my jaw.
It stuck in a barb wire snare.
Ich, ich, ich, ich,
I could hardly speak.
I thought every German was you.
And the language obscene
An engine, an engine
Chuffing me off like a Jew.
A Jew to Dachau, Auschwitz, Belsen.
I began to talk like a Jew.
I think I may well be a Jew.
The snows of the Tyrol, the clear beer of Vienna
Are not very pure or true.
With my gipsy ancestress and my weird luck
And my Taroc pack and my Taroc packI may be a bit of a Jew.
I have always been scared of you,
With your Luftwaffe, your gobbledygoo.
And your neat mustache
And your Aryan eye, bright blue.
Panzer-man, panzer-man, O You–
Not God but a swastika
So black no sky could squeak through.
Every woman adores a Fascist,
The boot in the face, the brute
Brute heart of a brute like you.
You stand at the blackboard, daddy,
In the picture I have of you,
A cleft in your chin instead of your foot
But no less a devil for that, no not
Any less the black man whoBit my pretty red heart in two.
I was ten when they buried you.
At twenty I tried to die
And get back, back, back to you.
I thought even the bones would do.
But they pulled me out of the sack,
And they stuck me together with glue.
And then I knew what to do.
I made a model of you,
A man in black with a Meinkampf look
And a love of the rack and the screw.
And I said I do, I do.
So daddy, I’m finally through.
The black telephone’s off at the root,
The voices just can’t worm through.
If I’ve killed one man, I’ve killed two–
The vampire who said he was you
And drank my blood for a year,
Seven years, if you want to know.
Daddy, you can lie back now.
There’s a stake in your fat black heartAnd the villagers never liked you.
They are dancing and stamping on you.
They always knew it was you.
Daddy, daddy, you bastard, I’m through.

No em deixa de vindre al cap Maria-Mercè Marçal, sempre, però ara en concret una poesia on la poetessa remet a la mateixa Plath:

“Cada dona adora un feixista...”

Aquella part de mi que adorava un feixista
-o l’adora, qui ho sap!
jeu amb tu, jau amb tu.

No l’espanta la tomba. Cridada des de sempre
al domini més fosc,mor amb tu, i viu de tu.

Ofrena tremolosa, no sap sinó seguir-te
i arrapar-se al teu malcom al port més segur.
Medusa desossada, allò que de mi resta
malda per completar-se
sense tu, lluny de tu.

El bisturí vacil·la. Qui em viu a l’altra banda?
I com podré pensar-te
com si jo no fos tu?
Maria Mercè Marçal. Desglaç.

Qui em dicta les paraules quan et parle?

2008-10-26T23:06:00.001Z

Qui em dicta les paraules quan et parlo?

Qui m'incrusta de gestos i ganyotes?

Qui parla i fa per mi? És la Impostora.

M'habitava sense que jo ho sabés

fins que vingueres. Llavors va sorgir

de no sé quines golfes, com una ombra,

i em posseeix com un amant tirànic

i em mou com el titella d'una fira.

I sovint, al mirall, la veig a Ella

rescatada de no sé quina cendra.

No li facis cap cas quan Ella et parla,

encara que m'usurpi veu i rostre.

I si et barra la porta de sortida

amb el seu cos amorós i brutal

cal que la matis sense cap recança.

Fes-ho per mi també i en el meu nom:

Jo la tinc massa endins i no sabria

aturar-me al llindar del suïcidi.

Marçal, Maria-Mercè.

La Germana, l’estrangera. Barcelona: Edicions 62, 1995

La informació en la Red

2008-10-23T09:52:00.000+01:00

A una de les classes del màster debatiem sobre la informació que pulul·la per la red. Va quedar clar que és a nivell personal on es decideix quina informació interessa i quina no, i en l'ètica de cadascú rau el que es faça amb eixa informació. Evidentment que tot Internet són avanços, que posa a l'abast de tot el món el que abans no era accessible per a tots en general i d'altres en particular. Però també és cert que posa massa fàcil a l'abast de qualsevol temes que millor estaven amagats i en la clandestinitat. A un programa d'investigació que feien anit, deien que a qualsevol cercador d'informació es podia trobar un sicari i com posar-se en contacte amb ell. Altre exemple sabut és que hi ha pederastes que pengen fotos a la Red. Clar està que qui la busca la troba, però és evident que coses així queden més fàcilment a la mà amb aquest mitjà.

No els ho posem massa fàcil als criminals? No els donarem idees que no tenen?

És possible posar límits a la informació? Qui té potestat per a decidir quins límits posar? Posar límits violaria la llibertat d'expressió o ens hem de basar en la llei?

Sicaris en la red

2008-10-23T09:38:00.002+01:00

No els ho posem massa fàcil als criminals? No els donarem idees que no tenen?
És possible posar límits a la informació? Qui té potestat per a decidir quins límits posar? Posar límits violaria la llibertat d'expressió o ens hem de basar en la llei?

Torne a pelar-me els colzes!

2008-10-21T06:41:00.000+01:00

Pel que escolte últimament, ara està de moda fer màsters. Tothom fa màsters. Al cine estan de moda és de l'univers i a les universitats els que es paguen. Per a mi no és una moda sino més bé una necessitat. He decidit fer-ne un justament ara perquè em trobava un poc perduda i ja no sabia on agafar-me. Crec que tinc bastant formació acadèmica per dedicar-me al meu ofici, però després d'alguns anys de pegar bacs i no abdicar en una feina que no és del meu àmbit, he decidit continuar formant-me. A veure si la formació em surt per les orelles i la feina em cau del cel. Està malament la cosa per als llicenciats. O hi ha massa i tenen tota la feina o és que no hi ha feina. Quina opció sona pitjor?

Siga com siga, he agafat aquest curs amb ganes (espere que em duren...). Des que he començat, només he tingut un xoc amb la realitat que m'ha baixat d'un cop al clatell del núvol on m'havia pujat jo soletes: tinc un professor més jove que jo. Supose que més d'un ho veurà totalment normal i que ja coneixerà la sensació de pas del temps davant una cosa així, però a mi és la primera vegada que em passa i, sincerament, m'ha afectat.

El que em resulta més curiós és que em resulte curiosa a mi mateixa. La redundància és conscient. Quan més coses tinc per a fer més coses tinc ganes de fer. Com açò del blog. Justament ara que tinc tanta cosa per a fer, em pica el bitxet d'escriure de nou. Quines coses.

En fi, que les ganes em duren tot el curs i, sobretot, que pague la pena!